Mallorca necessita veus immigrants

Alguns assumptes només els sé pensar a partir del pare. Mon pare que em torna al cap, els seus gestos, els límits i horitzons de la seva mirada, que era la d’un individu però també la d’una generació. Els darrers anys de vida, quan visitava algú, mon pare estudiava els llinatges a les bústies de la finca: “Cap família que tots siguin mallorquins”, deia llavors, resignat i encuriosit, ell, sense arrels enlloc més que a l’illa.

El comentari faria pensar en un integrisme identitari, però no és just, perquè aquell home sentia tanta fascinació com desconfiança envers la forasteria. Li agradava el flamenc, s’interessava pels orígens murcians de la meva exesposa, i m’entristeix molt que ja no hi fos quan vaig festejar una al·lota de Màlaga, tota rialles i llum, o ara que estim dues madrilenyes, mare i filla amb pota a Almeria: ho hauria celebrat al mateix temps que, certament, hauria convertit l’assumpte en l’eix constant i excessiu de la conversa. I és que mon pare, com molts mallorquins, podia fer qualsevol cosa amb la condició forana de l’Altre... Qualsevol cosa menys oblidar-se’n. Això, ja no.

Hi dono voltes mentre llegeixo la nova edició d’Els altres catalans, de Francesc Candel, i fullejo el fotollibre Forasters, de María José Ribas Bermúdez, dos documents arribats des del marge dels que no hi eren fins que vingueren. El text de Candel (ple de paradoxes i adversatives) em recorda el que ja sé: Mallorca necessita veus que expliquin l’experiència de l’immigrant i la del fill de l’immigrant. Segur que se m’escapen altres aportacions, però, pel que fa als peninsulars (ja ni parlo d’àrabs o americans), només em venen al cap alguns passatges excel·lents a Fármaco d’Almudena Sánchez i Lodo de Begoña Méndez. És molt poc, i és en una sola llengua, i queda quasi tot per dir.

Per això m’interessa tant el treball de Ribas. Les seves pàgines es divideixen entre un ‘Allí’ (serra de Cazorla, Jaén, terra de sa mare) i un ‘Aquí’ que és Mallorca, i els contrastos s’acumulen sense artifici a fotografies que combinen l’arxiu familiar amb les pròpies: els paisatges i oficis tan diferents, els souvenirs balears a una casa d’oliverers del sud, una capejada de bous a l’illa, infants de faralaes i de sobte un rebosillo... Tot plegat genera un aire de transició que mai no es tanqués del tot, o potser sí o potser no cal, perquè potser res d’això demana un tancament, sinó una transformació constant: una descendència. Ribas enregistra el camí i ens condueix a un foc final enmig de la nit que recorda Rosselló-Pòrcel en ironia còmplice.

Tenia raó, mon pare: no queden cases amb llinatges nets d’intromissions. Per a ell, la immigració a Mallorca suposà un desballestament del món. Per a la mare de Ribas, degué ser la fundació d’un de nou. Avui, Ribas (nascuda ‘Aquí’) i jo venim d’allà mateix i, tanmateix, de llocs diferents. I jo vull que em contin moltes vegades els contes que es contaven a l’altra riba d’aquell món que queia i naixia, i lligar-m’hi com en la nit les flames a la fosca, i així, a la fi, oblidar que hi hagué ribes, abans. Seria un regal al pare.