Marina Garcés: “Reivindico les amistats defectuoses, menys elitistes”

Com a bona filòsofa, Marina Garcés qüestiona més el que s’ha escrit històricament sobre l’amistat que no pas dona respostes del concepte. Tot i aquesta premissa de què parteix, el llibre assenyala alguns trets que comparteixen les amistats i que bé sintetitza el títol del llibre: La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg). Lluny d’idealitzar-la com ha fet la tradició filosòfica des d’Aristòtil fins a Milan Kundera, Garcés reivindica que, com la vida, l’amistat és rica i diversa, i passa per diferents moments d’aproximació, allunyament o trencament.

Del batibull d’emocions, raonaments i converses que genera l’amistat va venir a parlar dijous al Club del Quadern, conduït per Carlota Rubio. Que és un tema que interessa, i molt, va quedar claríssim quan l’estudi Toresky es va omplir de gom a gom per escoltar una filòsofa que parla clar i planer, amb tota la intenció d’arribar a un públic divers. Algunes persones van venir soles, d’altres, amb amics.

Les grans produccions culturals han parlat sobretot d’amor, guerra i família, constata Garcés, però l’amistat només acompanyava aquestes històries; fins fa pocs anys, quan sembla que la cultura ha posat damunt la taula aquesta relació, que no compta amb cap institució que la registri o reguli, de manera que s’escapa de contractes socials.

La filosofia és el terreny que ha explorat de forma més sistemàtica l’amistat i sempre arribant a grans consensos. “Sorprèn perquè la resta de conceptes que tracta la filosofia, com la veritat o la justícia, no en generen així”, opina Garcés.

Com al llibre, la filòsofa va seguir estirant el fil acompanyada dels lectors de Quadern per desarticular la idealització de l’amistat, sempre vinculada a la bondat, la virtut i el desinterès, i que sovint s’ha traçat des d’un elitisme que no té en compte les circumstàncies de les vides comunes.

No s’oposa a la frase d’Aristòtil que defensa que l’amistat és una cosa tan bona que ningú voldria viure sense amics, però reconeix que la idealització és sospitosa, i amb molta honestedat, al llibre afirma que no sap “si és un senyal de sospita o d’enveja”.

Més que a preguntar, el públic va venir a compartir experiències i reflexions al voltant de l’obra. Garcés escoltava atenta i responia de la mateixa manera que ha escrit el llibre, amb més preguntes que certeses. Després d’assenyalar que són fal·laces frases arquetípiques sobre l’amistat com “un amic no et falla mai”, “l’amistat és per sempre” o “això un amic no ho faria”, va deixar anar que “l’amistat no és terapèutica, no és un spa”, sinó una relació que no compta amb gaire lèxic ni normes, però obliga a preguntar-se qui és un per als altres.

“No busco una lectura fosca i terrible, busco de què està fet allò que ens fa bé de l’amistat”, va exclamar reivindicant que el “llibre és un elogi de l’amistat”, però reconeixent que és més borrosa, discontínua i fragmentada del que s’ha suposat. “Reivindico les amistats defectuoses, menys elitistes, inclús les amistats que tenen graus de dependència”, matisa per reforçar que no és una homilia ni un llibre d’autoajuda, no és una dicotomia entre el que és bo i el que és dolent. Sinó una obertura honesta sobre el concepte d’amistat.

“L’amistat no obliga a res, segur?”, es preguntava davant d’una lectora sorpresa d’una de les frases inicials del llibre en què confessa que l’inquieten les històries d’amistats plàcides. Segons Garcés, considera que un relat així “amaga coses”. Per això, explora tots els materials que l’amistat ha generat fins ara, amb els buits i plens del llenguatge que s’ha fet servir. I és aquí quan recorda una frase de Hannah Arendt que diu que “darrere dels amics sempre hi ha un món”. Ben al contrari que amb l’amor, “que es diu que fa perdre el món de vista”.

Si aquesta possibilitat és una de les coses més estimulants de les amistats, que “permeten descobrir altres mons, altres cases, famílies i maneres de viure”, és paradoxal que, precisament en el moment que hi ha més informació i mitjans per descobrir els altres, la gent visqui cada cop més reclosa en grups molt iguals. En demanar-li un assistent com creu que evolucionarà l’amistat, ella responia: “Vivim molt replegats en bombolles”, una tendència que atribueix a les lògiques polítiques i socials imperants d’enemistat i confrontació.

Sempre atenta als contrapunts que reafirmen les tendències generals, Garcés també va valorar que hi ha “un interès, no només teòric, de buscar i cultivar l’amistat gràcies a les xarxes i internet, que destrueixen moltes relacions però també en creen d’altres”. També va aventurar-se a mantenir que la mobilitat física actual, derivada de la inestabilitat i la precarietat, que obliga a canviar de casa més sovint, també afecti els vincles, que estiguin constantment en canvi.

La conversa es va tancar amb una altra constatació, que “l’amistat és un aprenentatge de vida”, va dir Garcés. Un aprenentatge al qual La passió dels estranys contribueix i, no només pel tema que tracta, sinó per la seva estructura de vuit capítols als quals es pot entrar i sortir per diferents llocs. “Un bon text filosòfic ha de tenir moltes portes i moltes finestres”, va reblar Garcés per explicar la seva manera d’escriure. “No m’interessa la jerarquització del pensament i em molesta molt l’escriptura autoritària”, va concloure.