Per què Helen Levitt i Colita miren diferent?

El 1937, en el trajecte entre casa seva i l’escola pública de l’Spanish Harlem on treballava de professora d’art, Helen Levitt (Nova York, 1913-2009) gaudia d’una petita distracció: els dibuixos i els missatges que nens i adolescents guixaven a les parets. Potser era l’art més efímer, més íntim, més lliure, més tendre, més inconscient, així que va decidir documentar-lo amb la Leica que s’havia comprat un any abans. “I DO NOT LOVE Boys & love my own mo­ther and father & just like them”, va escriure algú amb una cal·ligrafia infantil mentre altres criatures s’expressaven amb carotes, animals i fins i tot s’inventaven botons màgics per entrar en passatges secrets. Poc s’imaginava Levitt, en aquell moment una fotògrafa amateur inspirada per l’obra d’Henri Cartier-Bresson i Walker Evans, que aquest treball seria la llavor d’una prolífica carrera artística. En dona fe la gran retrospectiva que li dedica la KBr Fundació Mapfre, un bitllet directe als barris marginals de la seva ciutat natal. I és que, a excepció d’una estada a Ciutat de Mèxic el 1941, Levitt va viure per fotografiar una Nova York que pocs volien veure.

A diferència del seu amic Cartier-­Bresson, que va tenir una carrera grandiosa cobrint guerres i efemèrides mundials, Levitt va practicar la fotografia de les distàncies curtes, a peu de carrer, la que trobava poesia —i també política— en l’atzarosa escenografia de la vida quotidiana. El gest, el crit i, sobretot, la mirada. Levitt sabia mirar perquè sabia on mirava i a qui mirava. Apassionada del cinema, tenia l’ull entrenat. Una dona vella asseguda a l’aparador d’una botiga, una altra davant d’un taxi mentre carrega un embalatge humil, un senyor amb barret bevent-se una coca-cola amb palleta, una parella abraçada al metro... Ara bé, potser perquè va ser professora, el gros de la seva obra està protagonitzat per nens i adolescents. Les seves imatges en blanc i negre mostren una infància dura, però també lliure i salvatge, on els protagonismes exploren el seu petit món lluny de la supervisió adulta. Criatures que juguen als portals i a les voreres, que riuen, que corren, que es disfressen i s’enfilen a llocs impossibles. Gràcies a aquestes imatges, el 1943 el MoMA va presentar l’exposició Helen Levitt: Photographs of Children, un altre cim en una trajectòria dilatada que també va incloure publicacions editorials i projectes cinematogràfics.

“I això que veurem ara no és altra cosa que el contacte amb la realitat, i no hi ha res de més estimulant, de més corrosiu, de més revolucionari, que la realitat”. Aquests paraules de l’escriptora i activista Maria Aurèlia Capmany podrien definir el treball de Levitt, que com a cronista de Nova York va retratar la cruesa que l’envoltava amb sentit i sensibilitat. En realitat, però, són la porta d’entrada al món d’Isabel Steva Hernández (Barcelona, 1940-2023), més coneguda com a Colita, una altra cronista de la seva ciutat natal. El 1977, Colita i Capmany van publicar Antifémina, un fotollibre que denunciava el masclisme i qüestionava els estereotips de gènere i el paper de la dona en la societat franquista. Colita va posar les imatges en blanc i negre (algunes escollides del seu vast arxiu i altres fetes expressament) i Capmany va teixir-hi les paraules justes. La censura de l’època va desactivar aquella bomba editorial poc després de publicar-se. Afortunadament, l’onada expansiva d’aquelles visionàries acaba d’aterrar, quasi cinc dècades després, al Museu del Disseny en forma d’exposició fotogràfica. A Colita. Antifémina es disseccionen, des de l’òptica feminista, els deu capítols del llibre: la solitud de la vellesa, el matrimoni com a assegurança de vida, el treball no reconegut, la religió com a refugi, la prostitució, la pobresa, el món de la moda... “Les imatges parlen per si mateixes”, escrivia Campmany al llibre original. I, mig segle més tard, segueixen fent-ho perquè la societat que han retratat les dones que miren diferent, en el fons, tampoc ha canviat tant.