Premis Gaudí 2026: bona música en una gala avorrida

El millor de la cerimònia dels Gaudí va ser la música (Arnal, Dausà, Rossell, Sobral, Buenafuente…). També va ser-hi Magalí Sare, que va trepitjar el mateix escenari, el del Liceu, amb la gala de Catalunya, aixeca el teló. Llàstima que la festa dels Gaudí no fos la meitat d’imaginativa que aquella. Excel·lent música, sí, però no eren els Grammy. Era una vetllada dedicada al cinema amb l’obligació de repartir gairebé una trentena de guardons. Una cosa difícil de saltar-se i que resulti entretingut. Va encertar qui va pensar la gala amb el fet de prescindir de l’humor, moltes vegades penós. Amb prou feines va voler incloure’l Joel Díaz, que va manifestar el seu desig de cagar-se en algunes autoritats. Una suposada gosadia del tot prescindible. Per cert, a diferència d’altres anys, TV3 va administrar amb esperit estalviador i encertadament els plans dedicats a les autoritats. Amb prou feines va haver-hi un parell de ràfegues mostrant la llotja que ocupaven. Una al·lusió de Bob Pop des de l’escenari a la seva hipotètica pugna electoral amb l’alcalde Collboni va garantir una mica més d’imatge televisiva per a l’alcalde.

Arnal, en les entrevistes prèvies de TV3, va dir que seria una gala “xulíssima”. Molt optimista. En l’escenari, amb cinc presentadores -que portaven après un text que ambicionava ser líric-, es va jugar amb il·luminar-lo successivament amb colors bàsics. No va haver-hi en tota la gala cap canvi escenogràfic. El que més es movia, l’única cosa, era una petita cambra teledirigida i sobre raïls que oferia contraplans des del fons de l’escenari. Un ascetisme excessiu. No va haver-hi més amenitats. TV3 va iniciar la retransmissió a les vint hores, noranta minuts abans que comencés la gala, per a cobrir durant una hora el que s’anomena catifa vermella, desplegada davant la façana del Liceu. Eloi Vila, Elisenda Carod, Xescu Tàpies i Georgina Arnau se succeïen des de diferents espais del teatre complint amb el ritual de breus entrevistes, molt previsibles en el contingut, però sense deixar anar cap bestiesa.

En aquesta retransmissió d’escalfament, les cites amb els entrevistats estaven molt preparades i els locutors, documentats. Va haver-hi les inevitables xerrades de gentilesa i encàrrec amb directius de l’acadèmia que convocava i de l’emissora. El més nou va ser que, a més d’entrevistar actors, actrius o cineastes, donessin veu a una tècnica de so. Una raresa informativa en aquesta mena d’esdeveniments, únicament explicable perquè era de l’equip de Sirat i estan nominats a l’Oscar pel seu treball.

Excepte una fugaç al·lusió al fet que el negre era el color més emprat en el vestuari no va haver-hi cap comentari sobre els vestits ni es va preguntar qui era el sastre o dissenyadora dels abillaments dels entrevistats. Una pregunta inevitable en la catifa vermella dels Oscar. Aquí no va haver-hi publicitat, però sí, en plafons estratègicament col·locats i, molt en particular, amb els cotxes que transportaven alguns dels entrevistats fins a la catifa exterior on eren entrevistats. Un cotxe amb la marca ben visible i un mateix conductor en més d’un viatge, fet pel qual es dedueix que carregaven el passatger pocs metres abans d’aparèixer davant les cambres. Resultava postís. Encara sort que no eren limusines.

La retransmissió, amb algun breu problema de so, va tenir la bona locució en TV3 de Carolina Rosich i Ismael Martín, concisos i sense trepitjar el que es parlava des de l’escenari. Com sempre.