Ir al contenido
_
_
_
_
televisió
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Marc Ribas i Chicote, tot s’evapora en favor de l’espectacle

Els concursos de cuina de TV3 i La Sexta surten del mateix format internacional, ‘My restaurant Rocks’

Joc de Cartes amb Marc Ribas
Tomàs Delclós

Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, al seu llibre La nueva era del kitsch (Anagrama, 2025), descriuen l’evolució dels programes de televisió dedicats a la cuina. Als anys seixanta i sentanta, els autors recorden a la televisió francesa espais culinaris que tenien l’aprenentatge com a objectiu i que es basaven en demostracions tècniques. Eren pedagogia amb un cuiner més aviat seriós que, amb un to sever, defensava que per cuinar bé un plat cal respectar imperativament unes regles estrictes. Eren programes, escriuen, amb un to didàctic, sobri, que “ara s’ha evaporat literalment en benefici de l’espectacle hiperkistch”.

La idea d’aquests darrers ja no és transmetre receptes, sinó distreure el públic, “captivar-lo mitjançant una competició culinària presentada com un joc”. I esmenten Iron Chef, Top Chef, Master Chef, Pesadilla en la cocina i Bake Off; famosos al horno. No ho fan, però podrien incloure perfectament en aquesta llista el Joc de Cartes de Marc Ribas (TV3) o la Batalla de restaurantes que porta Alberto Chicote a La Sexta. De fet, aquesta competició és un format internacio­nal (My restaurant Rocks) que ha tingut molt èxit a diferents països com Alemanya, Itàlia o França, i que a Espanya han fet televisions com la basca, la valenciana o la madrilenya.

Serroy i Lipovetsky inclouen aquests show foods en el seu catàleg de productes hiperkitsch. La veritat és que tenen la tendència a engrandir l’univers del kitsch i, d’aquesta manera, fer més universal la seva teoria. Curiosament, critiquen que pensadors com Adorno i d’altres carreguessin a tort i a dret contra la cultura comercial. És que potser la música lleugera, el cinema o la publicitat estan fets solament de pastitxos, repeticions del mateix?, es pregunten. No és veritat, continuen, que totes les obres comercials siguin de mal gust i manquin d’autenticitat. La lectura intransigent del kitsch no fa justícia a les indústries culturals, conclouen. Però ells no s’estalvien una expansió molt semblant del concepte del kitsch. En tot cas, siguin o no siguin kitsch, els concursos que condueixen Ribas i Chicote són joguines insubstancials que cerquen entretenir veient com quatre concursants (no forçosament cuiners) s’esgarrapen. Cal tornar a esmentar la crítica de Libération de fa uns quants anys: el programa és caníbal. No va de cuina... va de menjar-se els uns als altres.

Lipovetsky i Serroy tenen un llibre sobre la cultura del kitsch on inclouen els show foods en el catàleg de coses hiperkitsch

Chicote, volent dignificar la competició, es posa més solemne i no tan cridaner com apareixia a Pesadilla en la cocina, i s’acosta a la seriositat teatral amb què jutja a Top Chef. El truc és limitar el seu protagonisme. La diferència més clara amb la versió catalana del concurs és que Chicote disposa d’una forquilla groga i d’una vermella per penalitzar, amb un o dos punts, la puntuació de qualsevol concursant que hagi faltat al respecte als altres participants. Al capítol de Tarragona, per exemple, li va treure una forquilla groga a un d’ells perquè va admetre que les seves puntuacions no responien a criteris professionals, sinó a una estratègia per tenir la millor puntuació. I el cuiner castigat va ser molt clar: va ser-ho per haver dit clarament el que fan molts d’altres sense reconèixer-ho. Perquè aquest és el gran mal d’aquesta format. Al cantó de participants que voten seguint honestament el seu criteri, n’hi ha que juguen amb les notes, a la baixa, per aconseguir la victòria. No sé de què va estranyar-se Chicote. Que un dels concursants ho admetés públicament?

A Joc de cartes han incorporat aquest any La Ressenya Misteriosa. Després de visitar el primer restaurant, els concursants fan una valoració anònima, de la qual Ribas llegirà un bocí a la segona trobada. L’objectiu, segons els responsables del programa, és aportar “sinceritat, tensió i un toc d’intriga”. Suposats valors televisius que no tenen res a veure amb la cuina. El premi és de 5.000 euros (Chicote en dona 10.000), però, segurament per competir en quantia, hi haurà una gran final on la recompensa serà de 15.000 euros. I anar fent. Com diuen Lipovetsky i Serroy, tot s’evapora en favor de l’espectacle.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Tomàs Delclós
Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_