No calia que TV3 ressuscités ‘Vinagre’

A Movistar+ han penjat la segona temporada de Poquita fe. Vuit capítols d’uns 15 minuts. Una miniatura excepcio­nal, imprescindible. La primera temporada (2023) ja es va guanyar l’admiració general, i el dubte era si els seus creadors, Pepón Montero i Juan Maidagán, l’encertarien a sostenir el nivell de la sèrie. Doncs sí. La plataforma la defineix com a comèdia costumista, però l’adscripció al gènere pot resultar confusa perquè presenta notables fugues sobre els —suposadament clars— codis del gènere. Per exemple, tard o d’hora tots els personatges parlen a l’espectador, mirant a la càmera, trencant la quarta paret. Ho fan per anticipar un esdeveniment, per comentar el trasbals o el sentiment que els provoca una determinada situació, etc. Aquesta ruptura narrativa, breu, sense donar-li importància, és una picada d’ullet. Emprar un recurs del documental reforça el realisme de les anècdotes que s’expliquen.

Poquita fe està protagonitzada per una parella —grandiosament interpretada per Raúl Cimas i Esperanza Pedreño— que no viu el millor moment sentimental i, per acabar-ho d’adobar, han d’abandonar el pis. Amb pocs recursos econòmics per poder esperar un lloguer assequible, una solució condicionada a la mort de la mare d’un amic, s’han d’instal·lar a casa dels sogres (d’ell). José Ramón i Berta, així es diuen els personatges, viuen sense grans emocions, “com si estiguessin esperant per creuar en un semàfor que sempre està en ambre”. Així els expliquen els seus creadors. Tenen una vida encallada, amb l’economia i l’amor penjant d’un fil, però la volen viure, i Poquita fe és la crònica, en el fons molt tendra, dels seus esforços de supervivència. Tota la galeria de personatges és esplèndida. Una crònica de diferents debilitats humanes. Per exemple els pares, que no van justets econòmicament, d’una mentalitat antiquada, i que veuen com les seves dues filles tornen al pis: una desnonada i l’altra, lesbiana, que acabarà prenyada. No les entenen, però els paren la taula.

No s’entén com Bruno Oro i Clara Segura, bons actors en altres circumstàncies, es fabriquen un vehicle tan atrotinat

És una sèrie d’humor que no porta a la riota ni a la riallada, potser perquè determinats trets dels personatges els podem reconèixer també en nosaltres. Hi ha registres surrealistes (el funeral per una vella màquina detectora de metalls que és a la porta que vigila José Ramón), humor negre i, sobretot, una mirada irònica però afectuosa a la voluntat de subsistència encara que sigui en un món ple d’incomoditats.

A TV3 tenim una altra parella, la de Vinagreta. Però no són comparables. Ni en el registre, ni en l’infortuni i la pobresa narrativa de Vinagreta, ni per l’angúnia que fa no riure quan és evident que volen que riguis. La sèrie recupera una comèdia de TV3 del 2008 amb el mateix duo d’intèrprets protagonista: Clara Segura i Bruno Oro. Una pregunta: Vinagre va ser tan memorable perquè calgui ressuscitar-la? Els capítols de Vinagreta estan farcits d’episodis on aquesta parella d’actors, bons actors en altres circumstàncies, interpreten una sèrie de personatges que reapareixen: dues dependentes de supermercat, un actor de càsting, un vigilant de seguretat (aquí Oro i Cimas coincideixen)... És tal la pobresa del guió que els recursos a disposició dels actors són únicament les ganyotes (repetidíssimes), una paròdia dialectal tòpica i un ús avariat del català i del castellà. Uns recursos que aviat s’esgoten i que resulten repetitius. I tant Segura (que figura com una de les directores de la sèrie amb Oro i Jaume Buixó) com Oro (un dels guionistes) no poden espolsar-se les responsabilitats. No s’entén com uns actors es fabriquen un vehicle tan atrotinat.

No hi ha color.