Oliver Laxe: “El cine és l’únic lloc on es poden viure experiències fortes com la mort”

“Per mi, les raves eren uns paios que es drogaven, ballaven i no fotien res, i quan els vaig conèixer em vaig quedar molt parat de la consciència col·lectiva, ecològica i feminista que tenen”, diu l’actor Sergi López que ha fet tota una immersió en el món de les festes tecno en l’última pel·lícula que protagonitza, Sirat, d’Oliver Laxe, la coproducció catalana flamant guanyadora del Premi del Jurat del Festival de Canes exaequo amb l’alemanya Sound of falling. López interpreta un pare que viatja al desert del Marroc per buscar la seva filla que ha desaparegut presumptament en una d’aquestes festes. L’acompanyen el seu fill petit de 10 anys i la gossa de la família.

Oliver Laxe torna a rodar en condicions excepcionals en una pel·lícula que s’estrena el 6 de juny. Si a Mimosas (2016) va filmar a la serralada de l’Atlas marroquí a 3.000 metres d’alçada transportant els equips amb mules i a O que arde (2019) va capturar amb la càmera incendis forestals reals després d’haver-se format com a bomber, ara situa la seva darrera història al desert del sud del Marroc. “Fa molta calor, hi ha tempestes de sorra, l’equip està cansat. Però a mi, com a actor, m’ajuda que em posin en un desert de veritat, t’ajuda molt a imaginar com és aquest senyor que viu un fet traumàtic que ho canvia tot”.

D’aquest “fet traumàtic” no se’n pot parlar gaire per no fer espòiler, però sí que es pot dir que té a veure amb la mort. Segons Oliver Laxe, “vivim en una societat molt tanatofòbica on la mort i les experiències fortes tan edificants les hem exclòs. Jo crec que el cine és l’únic lloc on es poden viure les coses fortes i intenses”. L’estat de xoc que patirà el pare “no està tan lluny d’un ritual de pas. L’hòstia que li dona la vida fa que es vegi obligat a mirar dins seu, que és l’única manera d’emancipar-se i créixer. Amb aquesta pel·lícula convoquem la gent perquè miri a dins seu com fan els personatges, que no és fàcil”, diu Laxe. Una convocatòria amb presència constant de la música tecno composada pel creador David Letellier, àlies Kangding Ray, premiat també al Festival de Canes per una banda sonora “que acompanya encertadament els paisatges àrids i els silencis habitats” de la “cruïlla interior” que narra la pel·lícula.

Cultura rave

El cineasta gallec format a la Universitat Pompeu Fabra -“el meu català oxidat i rar és el dels subtítols de la Filmoteca”- va ser un assidu de les raves de jove. Explica que aquest moviment tecno-traveller va nèixer a finals dels anys 80, quan la primera ministra britànica Margaret Thatcher va “expulsar” aquestes comunitats, els va posar traves per celebrar les festes. De cop, es va fer més difícil viure de manera alternativa a Anglaterra, i van començar a moure’s per Europa. “El que m’agrada de la cultura rave és que no és solament la festa, també és la cultura del viatge. Penso que és una comunitat que viu molt a prop de la ferida. Som una societat que estem tot el temps construint una imatge idealitzada de nosaltres mateixos, volem escapar de la ferida tota l’estona, i ells l’exhibeixen”. El cineasta afegeix: “Els ravers diu que posen el cap dins dels altaveus per sentir la música i no sentir el soroll d’un món que s’està ensorrant. És necessari fer un reset. Des que soc un nano comparteixo aquesta consciència que el món no està ben fet, que el mite del progrés és una mentida, que hem d’agafar un altre camí”, conclou Laxe.

Podeu escoltar l’entrevista que es va emtre al ‘Tot és comèdia’ de la Cadena Ser en aquest enllaç.