Elvira Dyangani Ose: El Macba i l’etern retorn

Segurament, l’única coincidència entre les matemàtiques i el medi artístic és que tots dos creen models. Però mentre les primeres conceben sistemes estables, els poetes, artistes i historiadors prefereixen un ordre contingent, avalat per una determinada qualitat estètica. Va haver-hi un temps en què l’anomenat “model Macba” va significar alguna cosa semblant a la matemàtica musical o als escacs: una combinatòria —millor, una dialèctica— de formats, actituds i temps; propostes que només obeïen a un interès conseqüent, a una configuració mental, possiblement amb errors, però una simfonia al cap i a la fi.

La cotilla d’aquell patró va asfixiar els epígons que van ocupar el despatx de direcció del museu amb les seves visions més o menys arbitràries. L’any 2015, després d’uns anys de programació solvent (Bartomeu Marí), van arribar les bèsties i els sobirans, seguits d’una calma absoluta: la indiferència (Ferran Barenblit). Finalment, el 2021, l’huracà (Elvira Dyangani), curull d’entropia, una altra expressió matemàtica basada en la distribució de l’atzar. Sabem que el desordre implica pèrdua, d’estima, de crèdit. Els cinc anys de la primera dona al capdavant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, que ara conclouen, ens tornen a l’inici.

És un llegat de vol ras, sense lluentor, més propi d’una kunsthalle que d’un museu de l’escala i la potència del Macba

El futur del Macba sembla encara més desconcertant d’acord amb la confecció del jurat que triarà la persona que el comandarà, almenys, els pròxims cinc anys. Al costat dels tres representants de les administracions públiques —Ajuntament, Generalitat i Ministeri de Cultura—, a més de la Fundació Macba, no n’hi ha cap que procedeixi d’una institució nacional o internacional de prestigi, com sí que va passar en convocatòries prèvies. En el seu lloc, s’ha proposat la col·leccionista Anna Vallès (Fundació Sorigué), el galerista Joan Anton Maragall i l’artista Francesc Torres.

Cal recordar els perfils que van participar en la selecció de directors anteriors: Chris Dercon, al capdavant del Grand Palais; João Fernandes, de l’Institut Moreira Salles del Brasil; Ann-Sofi Noring, del Moderna Museet d’Estocolm, o Iwona Blazwick, de la Whitechapel de Londres. Al costat hi havia els responsables del Centre Pompidou, el Jeu de Paume, el MOCA de Los Angeles o la Tate Modern. És cert que un jurat internacional no garanteix una bona decisió ni una millor collita, tal com s’ha demostrat, però assegura una convocatòria exigent i una pugna fèrtil entre els candidats. El balanç de l’etapa que ara acaba permet entendre millor el que hi ha en joc.

Com a argument de l’abrupta sortida de Dyangani Ose del Macba, s’ha assenyalat la incompatibilitat del seu càrrec amb la direcció de la Biennal d’Abu Dhabi d’Art Públic, que va acceptar fa unes setmanes i que assumirà una vegada conclogui l’exposició Projectar un planeta negre, presentada com la seva gran aposta, encara que no és més que un compte afegit a la seva indesxifrable trajectòria caracteritzada per exposicions irrellevants, amb molt poques excepcions. Cal destacar les de l’escultora i investigadora nord-americana Nancy Holt, l’artista francomarroquí Bouchra Khalili o la col·lectiva Una ciutat desconeguda sota la boira, projecte fotogràfic de Jorge Ribalta sobre la perifèria barcelonina.

Des de la presentació dels fons de la col·lecció en la ingènua i feble Preludi: Intenció poètica (desembre 2022 – setembre 2025) fins a la més recent Com una dansa d’estornells, lleugerament millorada, l’embrio­logia expositiva de Dyangani ha buscat un marc en la historiografia crítica, les pràctiques d’arxiu, el videoassaig i la recerca so­cial: feminismes, migracions i colonialitat del poder són l’idiolecte —el model— que nodreix avui museus i biennals. Però el que deixa és un llegat de vol ras, sense lluentor, més propi d’una kunsthalle que d’un museu de l’escala i la potència del Macba. Decebedores van ser les propostes de Jordi Colomer i Mari Chordà —a més de formalment aclaparadores, van acabar en trivialitats costosíssimes—, de Petrit Halilaj & Álvaro Urbano i de Laura Lima.

Potser ja no ens queden gaires començaments, com va escriure George Steiner (Gramàtiques de la creació), tan poc interessats com estem en el nou i tan fascinats pel crepuscular. El debat sobre la necessitat o no d’ampliar el Macba —que es preveu que conclogui el 2027— ha acabat per eclipsar el judici crític sobre aquests anys de programació. Cap extensió d’espais, cap increment de pressupost, corregeixen per si mateixos una deriva intel·lectual. Si alguna cosa ensenya la història recent del museu, és que els models no desapareixen, simplement tornen, a vegades com a promesa, unes altres com a paròdia.