Roger Bastida dibuixa la gramàtica social del passeig de Gràcia en una novel·la incitadora

Tenim, en un primer moment introductori, tres personatges ubicats a la segona meitat del segle XVIII: el marquès de Castelljussà, que fa sis anys va marxar de Barcelona per treballar a la Secretaria de Cambra del Virregnat del Perú; Teresa Freixa, serventa en un mas de Folgueroles que ha planejat fugir a Barcelona després d’assassinar el seu amo com a venjança per haver-la violat i embarassat; i Rafael Massanas, que a Sant Feliu de Guíxols es troba amb el dilema de veure com l’empresa familiar dedicada al cabotatge entre Mataró i Begur s’enfonsa a causa de la seva avariciosa i pèssima gestió econòmica, i acceptar les conseqüències judicials, o intentar escapar a algun lloc remot i distant on ningú no el conegui, a Cuba per exemple.

En aquesta obertura de Passeig de Gràcia, la novel·la amb què Roger Bastida (l’Hospitalet de Llobregat, 1990) ha guanyat el premi Santa Eulàlia 2026, assistim també al naixement a Oviedo, el 1763, d’un quart personatge, Francisco Bernaldo de Quirós y Mariño de Lobera, sisè marquès de Campo Sagrado i tres vegades capità general de Catalunya, que no tornarà a aparèixer més, tot i que la immensa majoria dels protagonistes i figurants de la novel·la deuen haver vist en un moment o altre, potser sense fixar-s’hi, el conjunt escultòric que la ciutat de Barcelona li va dedicar al Pla de Palau, la font del Geni Català, com a reconeixement a la inicia­tiva de conduir les aigües de la serra de Montcada a la ciutat i canalitzar el Besòs.

Però la seva presència honorífica en aquestes pàgines es deu a una altra raó: va ser qui va adonar-se que Barcelona necessitava respirar, “ofegada com estava per les seves muralles”, i va ordenar enderrocar-les el 1854 per obrir el passeig de Gràcia.

És un expert en la condensació, un escriptor vertical que perfora l’entramat de la novel·la històrica per arribar a l’essencial

És l’any en què comença efectivament la incitadora i atractiva novel·la de Roger Bastida, que s’allarga en el temps fins al 1954, quan s’acaba el racio­nament de la postguerra, descrit en un suculent episodi sarcàstic, on l’autor revela posseir la ment d’un narrador d’històries expert en la condensació, com si fos un escriptor vertical que perfora l’entramat de la novel·la històrica per arribar a l’essencial, un col·leccionista de vides completes que, més que treballar amb la cronologia, es desplaça còmodament i al seu gust anant endavant i enrere a cada capítol —tots d’una amenitat irrefrenable i d’una enorme fantasia imaginativa en el desenrotllament—, sense centrar-se gaire en la construcció de cap caràcter perquè li basta enfonsar la mà en cadascun d’ells per extreure la paradoxa revitalitzant de les interioritats de cada personatge, mostrant fins a quin punt són ells mateixos i el contrari alhora, i de quina manera el bulevard que es biografia els implica en el seu fluix vital.

Passeig de Gràcia és, sens dubte, una novel·la històrica, perquè a través de les diverses generacions de descendents dels Castelljussà —la noblesa “marcida i fòssil”—, dels Freixa —els representants d’una vida “aparentment irrellevant, obrera, anònima, sense un paper públic destacat o destacable, sense grans esclats de fama o fortuna”— i dels Massanes —l’exemple dels indians que van tornar d’Amèrica no a la vellesa i amb la intenció de viure de les rendes, sinó a la maduresa i decidits a prosseguir la seva trajectòria empresa­rial trobant que “Barcelona presentava un escenari idoni per a l’exploració de noves i diverses fonts de negoci gràcies a un mercat de capitals ben establert”—, es dibuixa amb una atenció metòdica al detall “la gramàtica social” d’un segle, com si l’autor ens fes mirar a l’interior d’un magne calidoscopi, ordenat mil·limètricament per contemplar els successius canvis esdevinguts en la fesomia del passeig de Gràcia, les transformacions radicals, sense insistir en les estridències melodramàtiques, de Barcelona i Catalunya.

Però si llegim Passeig de Gràcia amb tanta bona gana es deu, sobretot, al caràcter gratament inesperat de la veu narradora —sovint entre el to novel·la i el to assaig—, que en cap moment pretén reconstruir cap museu de cartró pedra ni atabalar-nos amb un compendi de lliçons didàctiques sobre els usos i els costums de l’època. Roger Bastida es limita a impregnar d’emoció literària, més propera als abismes humans i socials de Balzac que a la problemàtica elegància estilística de Flaubert, les tragicomèdies privades i col·lectives construïdes al llarg d’un segle en l’artèria principal de Barcelona.

Passeig de Gràcia 

Roger Bastida 
Comanegra / Afora Focus Edicions
413 pàgines. 23,90 euros