La Sala Parés mostra com la modernitat s’escolava en l’art d’entre guerres

Tenint en compte la multitud de conflictes que van viure els nostres pares, avis i rebesavis al segle XX, entro a la mítica Sala Parés de Barcelona, on fins al 7 de febrer es pot veure l’exposició Figuracions entre guerres. 1914-1945, pensant que m’hi trobaré una exposició ben dura. Però la proposta amb què topo no és gaire cruenta, ni tampoc gaire historicista, sinó que és, sobretot, plàstica, i toca bastant de peus a terra. Ens endinsa en un art que no sempre surt destacat als llibres d’història, però que ocupa les sales amb regularitat i està signat per molt bons artistes.

La qüestió és que al segle XX, més enllà dels grans noms avantguardistes, com podrien ser Picasso o Miró, i de les novetats trencadores que proposaven, a Catalunya i a tot arreu hi havia un sistema artístic que podríem anomenar clàssic, i que continuava exposant i venent obra figurativa. Principalment perquè era l’art que la gent coneixia i, per tant, el que els galeristes podien vendre per guanyar-se la vida. Però, és clar, aquests quadres eren porosos als canvis del moment i cada cop eren més complexos: ara un traç expressionista per aquí, ara una pintura amb una mica de collage, ara una exageració de la perspectiva… La gent comprava sobretot art figuratiu, però la modernitat s’escolava en els llenços.

Com explica Sergio Fuentes, subdirector de la galeria i comissari de la mostra, aquest diàleg entre tradició i modernitat és el que van fomentar els germans Maragall, galeristes que l’any 1925 (ara fa cent anys) van comprar la Sala Parés. Astuts, van veure que, per despertar l’interès del major nombre de persones possible, havien de barrejar estils. El 1925, a La Veu de Catalunya, el periodista Josep M. Junoy resumia així l’aposta programàtica del saló del carrer Petritxol: “La més bella i humana de les fusions: la de l’antic i del nou, la de la tradició i la modernitat”. La col·lecció demostrava que “sense modernitat, la tradició esdevindria un fòssil”, però també que “sense tradició, la modernitat se’n volaria com un fum, sense deixar rastre”.

Com que amb la dictadura de Primo de Rivera es van prohibir les exposicions col·lectives oficials a Barcelona, els Maragall van decidir suplir aquesta mancança amb els anomenats Salons de Tardor, una sèrie de mostres especials on unien art consagrat i noves tendències. És així com, cronològicament, la mostra comença amb obres de noucentistes com Josep Obiols o Darius Vilàs, que juguen a descobrir el classicisme antic i a connectar la cultura catalana amb la tradició grecollatina, i, a poc a poc, els paisatges, els retrats i els bodegons més prototípics (i meravellosament pintats) es combinen amb obres moderníssimes que dinamiten la idea de figuració que es tenia fins aleshores. N’és un bon exemple el retrat que l’uruguaià Rafael Barradas va dedicar al poeta Joan Salvat-Papasseit l’any 1918.

He destacat que la mostra no és especialment cruenta. Vull dir que no hi ha massa escenes explícites de violència, tenint en compte que cobreix un període de tres guerres. Però si es miren els quadres amb atenció, veurem una bona quantitat de rostres amb mirades perdudes (com l’Antònia en blau d’Alfred Sisquella) o directament sense ulls (com diferents peces de Josep de Togores o Olga Sacharoff, artistes que brillen a l’exposició); realitats cada cop més desfigurades, colors que s’enfosqueixen, i també paisatges aparentment bucòlics que de tendres no en tenen res. Un dels casos més clars del doble sentit d’algunes obres és la pintura Pirineus (1936), de Marià Pidelasserra, on veiem un Puigmal nevat, preciós i amb uns blancs magistralment pintats, que en realitat mostra el camí que emprenien els exiliats catalans per fugir del franquisme.

La Sala Parés entre el 1914 i el 1945

Entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i el final de la Segona, la Sala Parés només va tancar les portes tres anys: del 1936 al 1939, durant la Guerra Civil. Però aquest tancament té dos condicionants. D’una banda, els galeristes Joan Anton i Raimon Maragall es van exiliar a Londres, i des d’allà van promoure exposicions d’art català a la capital anglesa i també en altres capitals, com Caracas o Buenos Aires. Per tant, aquest desplaçament va suposar també una certa internacionalització d’artistes, com és el cas de Josep Mompou o Manuel Humbert. D’altra banda, la tardor del 1936 la galeria va acollir una exposició monogràfica imposada per la CNT i dedicada a l’argentí Gustavo Cochet, líder sindical dels artistes plàstics i membre de la FAI; per tant, va estar oberta uns mesos per obligació.