L’esport és cultura al Santa Mònica

Totes les persones que seguim algun esport sabem que la seva vivència té molt d’experiència cultural. La coreografia del públic quan algú marca un gol; els càntics de les grades; els valors territorials d’un club; el vocabulari propi dels seguidors; la diversitat social d’un equip, ja sigui professional o de patxanga; el record de quan algunes grades feien olor de puro. Mirat així, la cultura i l’esport mai han anat separats; de fet, sempre costa que les experiències humanes no tinguin un pòsit cultural, i més si són tan compartides com ho és la suor dels cossos en moviment.

Però fem-ho al revés. I si en comptes de mirar què hi ha de cultural en l’esport, mirem què hi ha en l’esport que afecti la cultura? Això és el que ha fet el Santa Mònica, que en l’exposició Citissimum, altissimum, fortissimum s’ha endinsat en les pràctiques més competitives per veure què ens diuen sobre com ens relacionem amb el món a dia d’avui. Perquè aquesta és una de les conclusions principals que explica el director del centre, Enric Puig: “L’esport de competició sintetitza els malestars contemporanis: la hipercompetitivitat, l’obsessió pel rendiment, la voluntat de progrés continu, la privatització, la capitalització de les emocions, l’ús del sentiment de pertinença, i el càlcul de tot això en termes objectivables.”

De fet, a Puig feia temps que el sorprenia la poca atenció que el món de l’art prestava al món de l’esport, tenint en compte l’impacte que té en la societat. L’exposició, curada per Cabosanroque, convida a la reflexió amb obres majoritàriament carregades d’humor, que et fan entendre el missatge a partir d’embolcallar la seriositat de les reflexions crítiques amb una lleugeresa en les referències i en les formes que fan que el visitant tingui molt poques barreres a l’hora de relacionar-se amb les obres.

La competició sintetitza els malestars contemporanis: l’obsessió pel rendiment, la voluntat de progrés continu o la privatització

Per exemple, a Diagrames de jugades hi veiem tot d’esquemes de com s’haurien de moure uns jugadors en una pista. Quan ens hi acostem, descobrim que allà no hi ha res de 4-3-3, sinó que una de les tàctiques es diu “Fuga” (i l’explicació és: “Tots els defensors fugen en totes direccions. La base teòrica d’aquesta defensa és el desconcert que es produeix entre els atacants”), o una altra, “Confraternització i passada a l’àrbitre”, i una altra, “Defensa a la cantonada”... Ni que no hi hagi la pilota. Els artífexs d’aquestes tàctiques són Passión/Aquassión, un col·lectiu artístic que va fer primer un equip de bàsquet i després, un de waterpolo, amb el qual va federar-se i competir en primera divisió, desconcertant els rivals, els àrbitres i el públic assistent a base de convertir els partits en una acció artística que desafiava el reglament, les tècniques i els moviments.

Visiteu l’exposició: us ho passareu bé i reflexionareu sobre l’omnipresència de l’anhel de millora, de progrés quantificable, d’hipervigilància i de moviment constant i manca de descans que regna en la nostra societat, i que té la seva màxima expressió en l’esport de competició, però que en realitat es pot traslladar en la majoria d’àmbits de la vida actual.

El filó d’Enric Puig

El 2021, Enric Puig Punyet va esdevenir el director del Santa Mònica i amb Citissimum, altissimum, fortissimum constata que ha trobat el filó que connecta l’equipament amb el públic. En aquesta mostra hi trobem el mateix que va triomfar, per exemple, a l’exposició L’altre costat, i que corroboren les dades de públic: un tipus d’exposicions pensades molt espacialment, fonent les obres en un passeig per les sales que desperta la curiositat per se; una cura pels detalls que arriba, per exemple, al fet que en l’exposició actual el recepcionista et rebi amb una samarreta d’esport; i un molt bon ús del pati central del Santa Mònica —el més gran i el primer amb què topa el visitant quan entra—, on trobem instal·lacions que, a la pràctica i al moment, relacionen la persona que acaba d’entrar al centre amb el missatge que vol transmetre l’exposició. A més, captiva l’interès del públic jove, allò que els museus sempre diuen que és tan difícil. El Santa Mònica d’Enric Puig té personalitat: agradarà més o menys als visitants més puristes, però és el que fa molts anys que es desitjava.

Citissimum, altissimum, fortissimum. Cabosanroque i Enric Puig Punyet. Santa Mònica. Fins al 14/09/2025