L’efecte Olot en una singular exposició de l’estudi Un parell d’arquitectes

A l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, a Olot, es pot veure actualment Alot Olot. Arquitectura, paisatge i deliri garrotxí, una exposició singular, fins i tot en la seva simplicitat: dues dotzenes de parelles de fotografies projectades sobre una paret blanca emmarcades amb trossos de tortell de matafaluga pintats amb pintura daurada. Les imatges mostren les predileccions d’un parell d’arquitectes, Eduard Callís i Guillem Moliner, que han construït el seu Olot triant coses diverses de la ciutat i els voltants, fotografiades per Roger Serrat-Calvó.

Coses de procedències distintes, interiors de cases particulars o de botigues, rètols, aparadors, fonts, escultures, jardins, fàbriques, blocs, horts, passeigs, eres, esglésies o pessebres, formant una barreja de finesa, extravagància i imaginació sorprenent, mostrant un gust refinat allunyat dels motlles habituals. Una col·lecció de parelles que mostren de manera natural les dobles pàgines del catàleg i que convida a la comparació, fent que totes dues diguin coses que, per si soles, no dirien, i a descobrir els elements que formen el paisatge d’Olot, duent-nos a pensar que, en certa manera, les ciutats contenen museus. És clar que això tothom ho sap. Però no es tracta d’edificis solemnes amb objectes i obres vàries; es tracta d’un museu de peces que són part de la ciutat, però situades lluny les unes de les altres, sense endreçar ni catalogar. Un museu imaginari, una variant dels museus de la Innocència situats en carrers secundaris, que reclamava Orhan Pamuk, per oposició als museus oficials i commemoratius, uns museus que ens fem nosaltres mateixos de manera semblant al que se sol dir: que hi ha tants paisatges com observadors.

Les ciutats són fetes de coses així; cercar-les, triar-les i endreçar-les és propi del col·leccionista, i el seu interès és la lectura d’Olot que proposa aquesta col·lecció. Però també ens fa pensar en la distància real entre els indrets i els objectes escampats per la ciutat i els voltants. Aquestes distàncies són el “fons negre” de les làmines d’Aby Warburg, l’autor de l’Atlas Mnemosyne, i veiem els objectes singularitzats i no pas formant part del teixit urbà. Ens trobem davant d’una manera d’explicar un lloc parant atenció en allò que l’esquitxa, convertint el conjunt de la ciutat en una mena d’arxipèlag, amb objectes separats per la mateixa ciutat que els uneix.

En veure els llocs i les coses triades d’Olot no podem deixar de pensar en l’efecte produït i en com seria fer el mateix, per exemple, a Barcelona. Crec que hi hauria bàsicament coses desaparegudes i, una gran majoria, coses contaminades o convertides en reclams turístics. Potser el cas que ens ocupa pot entendre’s, com s’explica al catàleg, amb allò que Ernest Lluch denominava l’efecte seu, per referir-se, en termes econòmics, a aquells llocs en els quals l’aïllament geo­gràfic feia que la despesa econòmica revertís en el mateix àmbit, contribuint així a una dinamització autoestimulada, que tan bé il·lustra la relació entre l’Escola d’Art i el Museu dels Sants d’Olot. Culturalment, seria semblant a convertir aquest aïllament en una manera de llegir el món, sense sortir de la ciutat: una extrapolació dels Viatges al voltant de la meva habitació de Xavier de Maistre. Però el més bonic és la quantitat de coses reunides que no podrien aspirar a cap premi actual, fetes per artesans o autodidactes, anònimes, reblant el que afirmen els autors, “per transformar el nostre entorn és més important educar la mirada que qualsevol tipus d’obra”.