Els arbres de Narcís Comadira i Jordi Armengol

Aneu al primer pis del Centre Cultural La Mercè, i veureu arbres a les parets i en alguna vitrina. Els de fora arrelen, s’enlairen, es retorcen, es veneren, s’abracen, ragen, fabriquen clarobscurs, s’empelten, s’escriuen, es poetitzen, es pinten. Això últim ho han fet Narcís Comadira (1942) i Jordi Armengol (1971), comissariats per Esteve Miralles, en una exposició a quatre mans anomenada Els arbres callen que podreu veure a Girona fins al 18 d’octubre.

Confesso que quan em diuen “els arbres callen” penso en la pel·lícula de M. Night Shyamalan —The happening: arbres que ens maten callant— i m’arronso. Dels arbres esperem que callin bé, és a dir: que no interpel·lin. És per això que ens deixen el cor quiet i voldríem sa cièn­cia, manllevant les expressions de Carner. És per això que ens transmeten aquesta mena de pau que només pot tenir algú que no té sang als circuits. Si hi tenim química, diguem-ne, és perquè ens fan sentir sense venir-nos a trobar (reflexió de saló que podríem expandir a la natura en general). És per això que els arbres han estat objecte d’interès constant de la història de la sensibilitat. Els arbres ens criden, tots arbregem anant bé, i em centro: si aneu al primer pis de La Mercè en trobareu uns quants. Jo vaig veure com en sortien dos d’una paret blanca, eren els pintors creant en duet el dia de la inauguració. I així, rere la mirada dels assistents, brotaven les branques i el fullam del negre polsim del carbonet a les mans. Aquell parell d’exemplars nascuts alhora seguiran l’efímer de la pols premsada d’on venen i la resta, en colors esclatants, en formes simples i dures, romandrà —com l’essència de l’arbre referencial— impertorbable i pertorbadora com els seus parents de fora la sala.

Miralles ens recorda que fa temps que Narcís Comadira pinta i dibuixa arbres: “arbres carnerians, toscans, illencs, arbres solitaris, vincles, tensió, racons d’ànima latent, temps detingut, cicles de renovar-se, transcendèn­cies, esperit, mort i vida, saba per dins, traç, altura”. Comadira (escriptor, poeta, pintor, crític, comissari, periodista... El gran Comadira) s’ha deixat confrontar generosament per un hàbil “aspirant”, Jordi Armengol, que també dibuixa i pinta arbres. Valentament, accepta el repte d’elaborar aquest díptic que genera sentit (el que sigui, vosaltres ho direu) posant les seves respectives obres en diàleg. I us preguntareu, tal com fa Armengol al full de sala: “Per què arbres, per què de colors, per què troncs retorts, o arbredes, per què dos, o tres, per què de lluny, o des d’enmig, o per què verd, i ombres, per què turons, núvols, geometria, llum”. Són preguntes que fan soroll —el del nostre cap rumiant davant d’un quadre—, tot el contrari que passa quan ens trobem sols enmig del bosc o en presència d’un sol arbre d’aquests que callen, “o reclamen silenci” perquè vosaltres us dediqueu a deixar-los ser, a commoure-us.