A Xavier Grasset li cal escombrar a ‘La selva’

Quan un programa diu que vol oferir informació i entreteniment... el perill de relliscar augmenta. Primer perquè rebre informació no té perquè ser avorrit. I perquè entretenir, segons l’accepció que s’esculli, va molt associat a la idea de “fer passar el temps”. Et pot portar a la insignificança. La selva, el nou programa de tarda de Xavier Grasset, va prometre tant una cosa com l’altra. Va començar la setmana passada a TV3 amb dos dígits d’audiència, però a la segona, les xifres han trontollat severament. Potser això explica que el temps de suposat esbarjo i carallades s’hagi escurçat a favor d’una informació, això sí, preferentment i suposada, recreativa. A Grasset li cal fer neteja a La selva si la vol menys anodina.

Les intencions rialleres eren molt clares. Una de les primeres convidades va ser Montse Barderi (col·laboradora setmanal), coprotagonista amb Grasset a l’antic Més324 d’una simpàtica escena d’incontinència en el riure. TV3 va mostrar el vídeo reiteradament. La seva presència a La selva, també molt riallera, semblava com un enunciat programàtic, molt forçat. L’espai té els elements habituals: entrevistes, tertúlia, notícies amb brometes i, l’he vist només un dia, un lamentable concurs amb lamentables preguntetes. Ha desaparegut. Les tertúlies són com són els seus ponents. El càsting de La selva és molt irregular. Sorprèn la solvència demostrada, al marge de les seves opinions, per dues persones del món del teatre i el cinema: Sílvia Bel i Biel Duran. Són actors, però no fan comèdia.

Grasset té l’honestedat de preparar-se les entrevistes. Hi arriba documentat. Es cenyeix, però, massa al motiu de la trobada. No cerca altres cantonades del personatge. Va tenir Josep Maria Mainat el dia de la sentència condemnatòria de la sexa exesposa. Una entrevista oportuna, però no es va parlar del Mainat productor de televisió, de la querella per plagi contra TV3 i Eufòria, etc. Amb Emma Vilarasau van parlar de Casa en flames i de la repesca d’un muntatge de 2005 d’una obra de David Mamet (Un matrimoni de Boston). Vaig trobar-hi a faltar una petita excursió sobre la figura del nostre admirat Mamet (Glengarry Glen Rose) que ara és un reaccionari trumpista. L’escriptora i filòloga Clara Queraltó va parlar a la seva secció de les primeres frases de les novel·les. Hauria estat elegant recordar el preciós llibre pòstum d’aquest any de Camila Cañeque (La última frase, de La uña rota).

Em sembla apreciar, potser perquè empenyen les declinants dades d’audiència que, en una setmana, Grasset ha reduït la quota de facècia del programa. Aquest dijous, 19, la maduració era clara. Va haver-hi, per exemple, una excel·lent trobada amb dues advocades d’ofici especialitzades en delictes de violència de gènere sobre les dificultats de la seva pràctica professional, poc coneguda, i els vicis de la judicatura. Fins i tot la inevitable i poc excitant entrevista promocional de la casa va tenir el seu què. El divendres 20 no va ser tan afortunat. Van parlar de les prohibicions de navalles -ja ho havia fet la Melero de forma més treballada-, van promocionar dos programes de la casa, va sortir un equip de la propera Copa Amèrica femenina... però encara es notava la por a no fer prou xerinola.

Per fer La selva, Grasset ha abandonat Més 324. Té bona pinta. Ha desaparegut, lògicament, la cita literària que feia Grasset i hi ha bones novetats en la composició de les tertúlies. Marina Romero el porta amb solvència i l’enceta amb un “Comencem”, la mateixa expressió que feia servir Gasset quan engegava el programa. Un discret recordatori a qui el va presentar durant nou anys.