Amb el català, aporta o aparta. Resposta a l’article ‘Polítiques lingüístiques de proximitat’

Han calgut 38 anys de descens progressiu de l’ús del català a Barcelona perquè un govern municipal s’hagi decidit a crear una àrea específica a l’ajuntament per promoure’l. Gairebé quatre dècades des que el 1989 l’Enquesta de Serveis Municipals va començar a preguntar quina era la seva llengua habitual a la ciutadania. Una pregunta a la qual, aleshores, el 49% responia que el català; i a la qual, any rere any, cada vegada menys persones responem de la mateixa manera: avui només el 35%. Mentre, l’ús del castellà s’ha mantingut estable al voltant del 50%.

He esgotat els cent dies com a comissionada d’ús social del català —tal com indicava al Quadern en una columna Rudolf Ortega, a la qual jo replico ara amb aquesta—, però caldrà que en passin bastants més perquè aquest ús remunti a Barcelona: seria irresponsable fer populisme amb una qüestió tan transcendent. La globalització empeny a concentrar els parlants en poques llengües majoritàries i a amenaçar la diversitat lingüística: la situació d’emergència no és exclusiva del català, el perill d’extinció de l’ecosistema de llengües afecta, com la crisi climàtica, tot el planeta.

Caldran anys de noves polítiques lingüístiques, que adrecin la nova realitat, tan complexa, i que s’afegeixin a les que ens van funcionar per retornar el català a l’espai públic després dels 40 anys de repressió de la dictadura, en un moment en què la defensa de la llengua comptava amb un consens més enllà de les persones que el parlaven de manera habitual. Un consens que hem de recuperar posant en valor el paper del català com a eina de cohesió social i d’igualtat d’oportunitat, i amb arguments de respecte dels drets lingüístics.

Caldran anys de polítiques lingüístiques també municipals, que a Barcelona hem engegat tot just fa cinc mesos. Però anem al gra, per no quedar-nos només en el lament i l’acumulació de dades negatives, com les recents de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) territorialitzada, que tot i publicar-se al novembre, són d’una enquesta del 2023 –les coses com siguin, feta avui podria retornar-nos dades encara pitjors. Perquè davant la insistència en els diagnòstics negatius que ens paralitzen –plora aquí, que diria Ferran Palau–, el que ens cal és acció.

I quines accions hem començat a tirar endavant a Barcelona? Per començar, construir estructura. Crear l’Oficina del Català, una àrea específica dins l’administració municipal, perquè sigui quina sigui la sensibilitat lingüística de qui governi en el futur a la ciutat, el respecte dels drets dels catalanoparlants i la promoció de la llengua pròpia es mantinguin. En dependrà el Consell de la Llengua Catalana de Barcelona, una eina de participació ciutadana en procés de formació, una taula sectorial que vetllarà perquè la promoció municipal del català tingui la continuïtat que requereix, un laboratori de polítiques lingüístiques pròpies que tindrà com a tasca aprovar el primer pla municipal de llengua.

I també en dependrà la nova línia Ç de la convocatòria general de subvencions de l’ajuntament, destinada a fomentar el català en espais de formació o lleure, i en el mon digital. Dos ajuts que interseccionen amb els nous projectes destinats a augmentar l’ús del català entre joves. D’una banda, el conveni de col·laboració entre l’ajuntament i l’Institut d’Estudis Catalans, destinat a intervenir en els usos lingüístics en l’àmbit del lleure educatiu i l’esport, de donar eines al personal que ha de vetllar perquè el català sigui la llengua vehicular en aquests espais, i que comptarà amb una campanya per promoure l’ús de la llengua des de l’aspiració. I de l’altra, la Casa de la Creació Digital en Català, que amb Accent Obert, la CCMA, Betevé i Barcelona Activa vol combatre l’abandonament de la llengua entre la gent jove, visibilitzant referents de la creació de contingut en català que demostren que tenim una llengua per servir capital social de sobres.

També de l’Oficina del Català n’han de sorgir accions sobre el comerç i la restauració, que ens permetin un canvi en paisatge urbà, amb més visibilitat del català en aquest aparador privil·legiat que és Barcelona, que ha d’exercir de capital del català i ser-ne la seva millor ambaixadora des dels seus carrers. Però si ens en volem sortir, cal fer-ho en diàleg amb els sectors i amb les àrees competents de l’ajuntament. I això passa per convèncer que el català és un aliat per distingir-se i fidelitzar clientela local, així com per fer complir la normativa. Centres cívics, casals de barri, centres esportius… la llista de portes de la Casa Gran i les seves delegacions que en nom del català –toc, toc— s’han picat en aquests primers cinc mesos exhauririen l’espai disponible per a aquest article. Així com la de les institucions, entitats, associacions i empreses en què coincidim en la militància a favor de la llengua, i amb què hem compartit preocupacions, idees, propostes i, sobretot, voluntat d’entesa.

Malgrat el soroll eixordador a les xarxes i les crítiques destructives –tant de bo tots els almogàvers amb poca feina empressin el temps que destinen a l’scroll infinit de l’odi a fer voluntariat lingüístic amb el CPNL, Òmnium o la CAL–, la sensibilitat majoritària és que o treballem de manera conjunta per revertir la situació d’emergència o ja podem plegar. Han calgut 38 anys de descens progressiu de l’ús del català a Barcelona perquè un govern municipal s’hagi decidit a crear una àrea específica a l’ajuntament per promoure’l. Ara que per fi ens hi hem posat, que ningú no posi pals a les rodes. També en el català, aporta o aparta.

Marta Salicrú Serra és la Comissionada d’Ús Social del Català de l’Ajuntament de Barcelona