L’Ultra Pirineu, la cursa de les crisis personals

Tinc un amic que li ha arribat a les mans el llibre Kilian Jornet. Alps més enllà dels límits, i se l’ha llegit. Un llibre amb algunes reflexions vitals i fotos, moltes fotos, molt i molt ben fetes. Arran d’això, el meu amic, com un Quixot modern, ha començat a córrer molt durant molta estona, i això no és el pitjor; resulta que està intel·lectualitzant tot aquest acte de barbàrie contra ell mateix. L’altre dia em va dir que correria l’Ultra Pirineu, “La meva primera marató: 42 quilòmetres amb 2.800 metres de desnivell”. Veient-lo així de cardat, i sabent que tot Quixot necessita el seu Sanxo, no vaig tenir més remei que acompanyar-lo.

“En l’esforç, en el patir, hi ha alguna cosa que ens acosta al sublim”, em diu a la sortida de Bagà. Mira, potser hi estic d’acord, el que passa és que temo que les 1.300 persones que estan escoltant The last mohican a tota castanya amb els cuernos aixecats mentre un speaker crida consignes vitalistes en castellà ni ho sospiten. O potser sí i estic desintel·lectualitzant la massa que corre. Al final, jo també soc aquí.

“El contacte amb la natura... no té preu”, em diu al quilòmetre deu mentre fem cua en un corriol perquè, clarament, els camins petits es van fer perquè la gent hi passés tranquil·lament. I preu, doncs sí, pagar més d’un centenar d’euros per córrer i menjar plàtan és un preu. Un preu alt, diria jo. Però, jo què sé, potser l’experiència ho val, penso mentre una japonesa em vol gentrificar la tresquera, avançant-me quan encabir un cos entre els altres cossos de la cua és pura utopia.

“La felicitat de la dutxa de després, què? Què me’n dius?”, em diu al quilòmetre vint-i-cinc després de deixar enrere un senyor que ha parat a vomitar, una noia que se li ha enrampat mitja cama i un senyor adult disfressat de senyor adult vestit de Kilian Jornet que para el rellotge, fa pipí i en acabat torna a engegar el rellotge. Reconec que té un punt de passió, aquest esport.

“A partir d’ara, el dolor és una alarma que no has d’escoltar”, em diu mirant-me amb transcendència bíblica al quilòmetre trenta-set. Entenc perfectament el que diu, m’empelto amb el camí i em deixo portar entomant els ànims de la gent com si fossin pregàries a mi mateix. Soc una reencarnació de Kilian Jornet. Arribaré a la posició 856 per tots vosaltres. De fet, moriria per tots vosaltres, i no ho descarto. “Ja arribeu a meta!”, ens criden, i jo amb una bava més pastosa que les llenties de pot, els contesto, “Meta? La meta soc jo!”. M’agafa un mal de genoll terrible. He de parar. Només puc caminar molt lentament.

“La primera marató mai s’oblida”, em diu un cop travessada la meta el meu amic, que ja pensa on es tatuarà el temps, la distància, el desnivell, la climatologia i el menú del dia. Amb vuit hores de patir sobre el cos, em costa tornar a construir el meu mur d’ironia, però amb esforços l’aixeco. Li dic “Està prou bé!”, i ens fem una abraçada. Clarament, la distància entre el que volem ser i el que no voldríem ser mai però acabem sent és molt més curta que una marató. No tots podem ser Kilian Jornet, però eh, qui vulgui patir que ho intenti.