Vicenç Altaió: “Hi ha institucions que presenten discursos com si fossin crítics, quan són el més políticament correcte que hi ha”

A Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) li agrada definir-se com a “traficant d’idees”. Ha fet feina d’assagista, investigador cultural, crític d’art, comissari… però quan parles amb ell, l’etiqueta que li surt més natural és la de poeta i editor. Ha dedicat la vida a la frontissa entre les lletres i les arts i entre la institució i l’underground: durant la dictadura editava revistes d’avantguarda i militava en l’esquerra nacionalista catalana; amb la Transició es va convertir en una figura destacada del panorama cultural, arribant a dirigir el centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i el Centre d’Arts Santa Mònica, i actualment és president de la Fundació Joan Brossa. Amb setanta anys i un cert sentit de crepuscularitat i ganes de transmetre un llegat a les noves generacions, Altaió ha escrit El somni de la subversió (Galàxia Gutenberg), un volum de memòries literàries sobre l’esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX.

Pregunta. Com es viu el pas de la contracultura i la clandestinitat a l’establiment de la democràcia i la participació en un sistema més o menys oficial?

Resposta. La memòria republicana fa que siguem joves i vells alhora, i per construir un futur nou volem lligar-lo amb un passat. A les assemblees es discutia molt, però en la lluita tots actuàvem de manera unificada. Es creava una realitat fora de la realitat. I llavors, d’una anormalitat absoluta en què no hi havia espais culturals, tot es capgira i el que estava a sota passa a estar a dalt. Durant la clandestinitat, la política era una esperança, tot el treball polític es feia de la mà de les forces de la cultura i del treball. En canvi, avui sembla que la cultura ha de fer-ho tot en oposició a la dialèctica del poder i el desencís de la política.

Els catalans assoleixen la seva màxima expressió amb la condició de l’exili

P. Puja en una Catalunya rural i és educat en un nacionalcatolicisme estricte. D’on li surt la passió per la subversió artística i política?

R. Tinc un germà bessó gran que estava obligat a continuar el negoci familiar. Jo, en canvi, quedava totalment alliberat d’això. I en arribar a la universitat aprenc que hi havia un sistema literari català que jo desconeixia completament. Aquesta descoberta fa que et bulli la sang, que l’adhesió i la lleialtat siguin molt més altes. Al primer curs que vaig fer a l’Autònoma es fa una assemblea perquè el règim ha assassinat uns obrers, i jo aixeco la mà, amb la meva amiga Isona Passola, per recordar als alumnes que a Jordi Carbonell, de l’Assemblea de Catalunya, l’havien expulsat de la universitat i tancat en un hospital psiquiàtric només per parlar en català. Aquesta mena de xocs et creen una posició ètica, veus clarament el valor que les llengües tenen com a espai de llibertat. Quan ens trobem a Sant Boi el 1976, la manifestació de la primera Diada després de la mort de Franco que servirà de preludi de la gran manifestació per l’estatut del 1977, flipo que siguem tants. Com podia haver-hi tanta gent esperant a baix quan les condicions socioambientals eren tan adverses? És el que deia Walter Benjamin, que, darrere de la història oficial dels vencedors, n’hi ha una altra que potser no es veu, però hi és si saps mirar.

P. Com se li acut fer el vincle amb la generació de poetes anterior?

R. La generació anterior no la busco, me la trobo, perquè hi era. A mi, qui més em marca és J. V. Foix, que començo a visitar quan tenia disset anys. És el primer que m’adverteix de la picabaralla entre el feixisme i el bolxevisme i de l’espai de llibertat que queda entremig. Diu que a l’obrador de la pastisseria n’hi ha uns que venen de missa, uns altres de sardanes, uns altres del sindicat, però cada pastís és un crit de llibertat. A ell li agradava preguntar-se què hauríem d’aportar els catalans: Itàlia havia inventat el futurisme per treure’s el sobrepès de la tradició, els alemanys l’expressionisme per espolsar-se la pregunta metafísica del jo, els francesos el cubisme per compensar l’excés d’estètica; i nosaltres, els catalans, què havíem d’idear? Jo m’he fet aquesta pregunta tota la vida. En Foix vaig trobar el valor del catalanisme civil. Després també vaig conèixer Joan Vinyoli i Palau i Fabre, dels quals vaig aprendre que s’havia de viure sempre amb la intensitat de la joventut, i que aquesta intensitat et portava a canviar de vida. Aquests mestres ens donen una sensació de present i d’atemporalitat alhora, i molta consciència de vigilància de la relació entre cultura i política. Finalment, la resposta que he trobat és que som més que una col·lecció d’individualitats, i que els catalans assoleixen la seva màxima expressió amb la condició de l’exili, sigui un exili interior o exterior, tal com es demostra en les figures de Miró, Dalí o Tàpies.

P. No és una idea que reforça el clixé de la impotència dels catalans per fer política normal?

R. Sí, però per a mi aquesta impotència no és un element negatiu. Tota la meva vida, sempre que he mostrat adhesió a algun fenomen col·lectiu, a la vegada hi he manifestat elements crítics. Durant el període del Procés, creia que supeditar el moviment a les claus estrictament polítiques era una debilitat, que s’hauria pogut fer una cosa nova sense necessitat d’imitar els vells models. Alguns ja teníem aquesta posició als anys vuitanta, quan també dèiem que el projecte de polítiques culturals no podia passar per, simplement, construir grans equipaments, perquè això seria una manera de fossilitzar la cultura viva. Que no vol dir que no s’haguessin de fer equipaments, però potser, en comptes de construir un auditori i prou, hauries hagut de dedicar part d’aquells diners a fer un programa de formació de música en viu.

P. En qualsevol cas, vostè i els seus acaben entrant a formar part del procés d’institucionalització.

R. Per més radicals que fóssim, tots reivindicaven un espai per fer política. I en el moment que el vam tenir, tots ens vam voler obrir al diàleg. Primer hi va haver una fase en què la gent era cridada per la seva representativitat política. Quan Joan Rigol promou el Pacte Cultural del 1984, convida filòsofs tan diferents i oposats com Eugenio Trias i Xavier Rubert de Ventós. Quan més endavant ens criden per formar part de la Comissió per a la Modernització de l’Administració Cultural, convivim figures tant heterodoxes com Pau Riba, dissenyadors com Claret Serrahima o més endavant gent com Julià Guillamon i Màrius Serra. Tots els membres d’aquella generació crèiem que el diàleg era necessari, i jo ho continuo creient. Ara bé, nosaltres pensàvem que la política havia d’administrar el xoc entre el sistema cultural i el sistema econòmic, però al final la política s’ha convertit en un sistema en ell mateix. Ara el sistema cultural depèn de la política, però la política ja no fa de repartidora del bé comú, sinó que persegueix la seva pròpia reproducció.

P. Amb quin “nosaltres” s’identifica?

R. Sempre m’he mogut al voltant d’un catalanisme cultural, que no és el mateix que el catalanisme polític romàntic i d’arrel historicista, ni el catalanisme que neix en aquell moment, que és el pretès cosmopolitisme barceloní. Jo m’identifico amb un catalanisme universal i ultralocal alhora, que exemplifiquen molt bé figures com Joan Miró. Aquesta sensibilitat pel local universal la compartíem molt els que de joves vam treballar a la Fundació Miró. A la Miró a mi m’hi porta Joan Brossa, i al voltant d’aquesta sensibilitat ens agrupem gent com Tàpies, Pere Noguera, Perejaume o Miquel Barceló.

P. El grau d’institucionalització ha acabat amb el poder subversiu de la cultura que sempre ha abanderat?

R. No, això només es pot dir per ignorància. Jo faig de president de la Fundació Joan Brossa i treballo amb un equip molt jove. És un lloc on es pot veure perfectament que avui hi ha cultura underground amb vocació d’intervenció pública. El que passa és que podem veure institucions com el Macba o una exposició com Fabular paisatges —un gran museu i una mostra que ha rebut més diners públics que cap altra—, que el que fan és presentar uns discursos com si fossin políticament incorrectes i crítics amb la cultura oficial, quan, en realitat, dins del món de les idees són el més políticament correcte que hi ha. El problema no és que hi hagi institucions que impedeixen que surti la dissidència, sinó que, malauradament, les institucions participen poc del debat públic i, pel mig, hi ha tot el problema de les indústries culturals que ja va denunciar Adorno. Per mi la clau és el que feia la Fundació Miró al principi, que és unir present, passat i futur. Ara mateix el problema del MNAC és que té ben treballat el passat i el present, però li falta visió de futur. En canvi, el Macba no té ben resolta la tensió entre museu i centre d’art, entre fer història o fer assaig, o entre el local i l’universal. En comptes de trobar maneres de fer les dues coses al mateix temps, penso que sempre s’acaba decantant massa per un costat. En això dels autors locals i universals es veu claríssim: caldria saber reivindicar els artistes locals molt més com a universals, perquè ho són.

P. Parlant de figures contemporànies per les quals aposta, ha treballat amb Albert Serra i ha escrit llibres sobre ell, i a la Fundació Brossa ha apostat per Juana Dolores, amb qui farà una conversa a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

R. Com que sempre he estat editor, sempre estic amatent a la novetat, a la figuració artística de la novetat. En el cas de l’Albert, vaig trobar una mirada molt semblant a la meva poètica i a la meva diagnosi del país. Després he tingut la sort de treballar amb ell: poc podia pensar que a la seva pel·lícula Història de la meva mort acabaria interpretant Casanova, un personatge que feminitza molt bé algunes de les meves inquietuds. Ara bé, jo no podria practicar mai una agressió daliniana com la seva, jo em sento més a la vora de Foix. Aquest capacitat per a l’agressivitat és la mateixa diferència que hi ha amb la Juana. D’ella m’atreu la capacitat generacional de revisitar espais morts, com fa una recuperació del marxisme separada de la seva articulació concreta en el passat, i com ho formalitza com a escriptora. Ara bé, amb la Juana no tinc una relació com la que tinc amb l’Albert, que som com germans, amb ella encara no he tingut la sort de poder-hi parlar llargament.

Caldria saber reivindicar els artistes locals molt més com a universals, perquè ho són

P. Les seves memòries han de servir a aquestes noves generacions?

R. Sempre he pensat que la millor manera de donar resposta als problemes és fer el grau zero de cada època, participar en l’acceleració de la història. Si m’haguessin demanat si escriuria un llibre així en altres moments, no només hauria dit que no, sinó que m’hauria posicionat contra la idea mateixa de memòria. Però l’he escrit perquè jo ara no tinc respostes. Puc continuar parlant i pensant, però ja no tinc respostes; per edat arriba un moment en què ja no puc preveure el que vindrà. El valor d’aquestes memòries és explicar les respostes que van sortir en cada moment tal com apareixien des de dins; entendre el context en què surt cada idea no és l’Altaió decadent de setanta anys.

P. I què deia la veu d’aquell Altaió en aquella època?

R. Una cosa que m’ha agradat molt ha estat el procés de verificació, redescobrir la importància de la història com a fet objectivable. M’ha semblat important veure que els records coincideixen amb els fets, que les coses van passar realment en unes dates concretes. Tot i que nosaltres havíem volgut deixar de banda una certa manera de pensar la història, ara m’ha semblat important i bo que torni a existir.

El somni de la subversió. Memòries d'un traficant d'idees

Vicenç Altaió
Galaxia Gutenberg
456 pàgines. 24 euros