‘Gegant’: Roald Dahl contra l’estat d’Israel

Passa poquíssimes vegades que tinguem simultàniament en cartell un gran èxit al West End de Londres i la seva adaptació catalana a Barcelona. Gràcies a l’olfacte teatral de l’actor Josep Maria Pou, això és el que està succeint aquest mes de juliol. El guionista Mark Roseblatt va debutar l’any passat com a dramaturg amb Giant al Royal Court londinenc: el muntatge va obtenir tres premis Olivier i va fer el salt al circuit comercial. (Avís per a viatgers: serà al Harold Pinter fins al 2 d’agost). Si a Londres és John Lithgow qui es fica en la pell del protagonista, l’escriptor Roald Dahl, al Romea l’encarna Josep Maria Pou. La semblança de tots dos amb l’autor britànic és indubtable: alts, una mica malgirbats i amb una calba que els dona un aire de monjo franciscà. Josep Maria Mestres dirigeix la funció amb el seu ofici habitual, amb un repartiment molt solvent que es posa al servei d’un text intel·ligent i d’actualitat punyent.

Roald Dahl va ser acusat d’antisemitisme, el 1983, arran d’una ressenya en què atacava durament l’estat d’Israel, que en aquell moment estava en guerra amb el Líban. Giant es va estrenar l’any passat a Londres, justament quan Israel estava atacant el Líban... “History Repeating”, com cantaria Shirley Bassey. L’obra transcorre durant un dia d’estiu, en una casa en obres (escenografia de Sebastià Brosa), on l’escriptor rep la visita del seu agent i d’una representant de la seva editorial als Estats Units. Els temes que planteja el text no poden ser més candents: l’amenaça de la cancel·lació, la possibilitat del perdó i la separació entre l’artista i l’obra. Josep Maria Pou està molt acostumat a interpretar papers de vell rondinaire encantador, homes intel·ligents i amb múltiples contradiccions. Aquí ens torna a demostrar que està en plena forma, als seus vuitanta anys, i que té corda per estona.

Al voltant de la figura de Roald Dahl, l’autor que ha fet felices diverses generacions de nens, orbita la seva parella Felicity Crosland, una eficaç Victòria Pagès que encarna aquesta gran dona que el tòpic afirma que hi ha darrere de cada gran home: afectuosa i crítica a la vegada. Pep Planas és Tom Maschler, l’editor, un englishman elegant i despreocupat, molt aficionat al tennis, per a qui la condició de jueu no és res més que un record d’infància. A Clàudia Benito li toca el paper de Jessie Stone, la nord-americana que el 1983 ja prediu la cultura de la cancel·lació: els llibreters i les bibliotecàries aprecien Roald Dahl, però tenen un poder que no s’ha de subestimar. Ella i Pou tenen una de les millors escenes de la funció, quan comparteixen les seves històries de vida. Aquest és, precisament, un dels encerts més destacats de Rosenblatt: en una època en què tot ha de ser blanc o negre, estem davant d’una obra de grisos. Pel que fa al servei domèstic de la casa, una encantadora Aida Llop interpreta Hallie, la cuinera somrient, mentre que Jep Barceló és Wally, jardiner i confident de l’escriptor. Tots dos estan fantàstics, i serveixen de contrapès a un home acostumat a viure entre editors i aduladors: Dahl hi recorre quan vol escoltar una mica de veritat.

Gegant (amb una excel·lent traducció al català de Joan Sellent) és un muntatge amb tots els números per convertir-se en un èxit. Se’n pot criticar la durada excessiva, però ja se sap: els teatres anglesos han de vendre cerveses a l’entreacte, i l’elevadíssim cost de les entrades s’ha de justificar amb més minuts de funció. A Barcelona podeu veure l’obra per un preu molt més raonable.