Dos dies i mig al Festival de la Consciència: “Cal fer un bypass a les nostres ments”

Mentre el Fòrum celebrava els 15 anys del Cruï­lla, el Centre de Convencions Interna­cional de Barcelona ha acollit per quart any consecutiu el Festival of Consciousness, o Festival de la Consciència, la iniciativa de Xavier Ginesta que dirigeixen Mireia Martínez i Gian Andrea Verolino. Segons els organitzadors, en els dos dies i mig que dura el FOC hi passaran més de tres mil persones, i en el programa, a més de celebritats mundials amb llibres hipervendes de la cosa espiritual com Deepak Chopra, compten amb físics teòrics com Nassim Haramein o neurocientífiques com Marjorie Woollacott. Per a algú a qui la vida no hagi conduït pels camins de la sensibilitat new age i/o posthippy, el FOC pot suscitar una imatge mental feta de guapos amb profusió de pèl pectoral que canten a la Pachamama vestits amb camises de cotó cent per cent orgànic, de noies cobertes de braçalets que gasten trenes arbitràries, o que es van rapar una nit de lluna plena, i que ara aprofiten qualsevol ocasió per vibrar amb les freqüències còsmiques, o amb la geometria fractal de l’última aventura psicodèlica, o amb qualsevol altre clixé neocontracultural que el lector tingui la delicadesa de convocar. Hi ha alguna cosa de tot això, al FOC. En els dos dies i mig que aquest corresponsal s’hi ha estat, ha vist homes que duien tambors de pell de cabra penjats al cinturó, dones vestides del taronja dels Krixna sense ser-ne, dorsos de peus on hi havia tatuat inhale i exhale, combinacions impossibles de rastes, mocadors i collarets de gemmes màgiques, i ha pogut constatar el retorn implacable de la melena llarga i la túnica sense mànigues que pensava que havien quedat atrapades a les pel·lícules medievals dels seixanta. Però el FOC no es vol limitar a fer d’aixopluc de fascinats per l’astroteràpia, el creixement personal i els eneagrames; la intenció profunda del festival —la missió, si voleu— és de “celebrar la transformació de la consciència”, cosa que planteja al corresponsal, com a mínim, dues preguntes importants: què entenen els organitzadors del festival per “consciència” i a quina transformació es refereixen.

La primera pregunta relliga dues vetes importants que han travessat aquesta quarta edició del FOC: la primera és la que va inaugurar David Chal­mers el 1994 amb la famosa ponència del congrés Toward a Science of Consciousness —conegut entre els estudiosos de la consciència com “el congrés d’Arizona”, i que van dirigir Chalmers mateix i l’anestesiòleg Stuart Hameroff—, on va formular, també famosament, el que es coneix com “the Hard Problem of Consciousness”. En essència, aquest “problema difícil” és el d’explicar com la colla de processos neuronals, electroquímics o quàntics que tenen lloc al cervell genera una experiència autoconscient del món, aquesta pel·lícula mental en la qual estem tots immersos i que consta de sensacions, gustos, colors, sons, etc. — el que la comunitat científica anomena qualia—, i, la cosa més estranya de totes, la consciència de l’existència d’aquesta pel·lícula. L’altra veta, més aterrada, és la que fa temps que abandera Xavier Ginesta, impulsor i patrocinador del festival, quan parla de “capitalisme conscient”, oxímoron aparent que el moviment que van començar Raj Sisodia i John Mackey treballen per desfer. Aquesta “consciència”, doncs, incorporaria, als principis clàssics del capitalisme, elements com la confiança, la compassió i la col·laboració, i obriria la possibilitat d’anar empenyent una lògica depredadora i violentament desigual cap al que Luis Gallardo i Javier García Campayo anomenen happytalisme. Per això, els assistents al FOC han pogut escoltar Deepak Chopra afirmant amb la certesa d’algú que ha caigut a la marmita de la veritat que ni l’univers és real ni nosaltres som reals, i que la vida és un somni (per, tot seguit, comentar punt per punt les onze pràctiques que podem fer per millorar la nostra salut i endarrerir l’envelliment), i, tot seguit, assistir a una xerrada de Joaquín Cot sobre “com despertar el teu líder interior” o de Xavier Albaladejo sobre el desenvolupament humà en les empreses com a “palanca de canvi so­cial”. La consciència esotericoespiritual i la consciència com a pàtina moral d’una pràctica amoral coexisteixen sense problema a les sales del FOC, i diria, fins i tot, que es retroalimenten.

En tots dos àmbits, l’ego és un dels topalls principals del canvi, el monument idòlatra que cal enderrocar. No és causal, en aquest sentit, que l’eslògan d’aquesta quarta edició del FOC sigui I am not what i am (“No soc el que soc»), idea que entusiasma una majoria de coa­ches, acompanyadors en el benestar i terapeutes de tota mena, que insisteixen una vegada i una altra en el fet que no som allò que pensem, que la veritat del que som es troba més enllà de la paraula i que la raó i la identitat són dos constrenyiments que ens fan infeliços. David del Rosario ho sintetitza molt bé quan diu que “al cervell no li interessa la veritat sinó l’eficiència”, cosa que fa que part de la seva tasca divulgativa s’orienti a il·lustrar que el camí cap a l’equilibri i el benestar passa, sobretot, per plantejar una nova relació amb els nostres pensaments. La idea de Del Rosario és que qui pensa no som nosaltres, sinó el nostre cervell, i que el nostre cervell té la seva manera interessada i limitada de pensar, per la qual cosa, davant d’un pensament qualsevol, el que hem de fer és preguntar-nos què en volem fer, d’aquest pensament, i no prendre’l com un fet o com una veritat. Això, que en un context científic activa l’examen crític (i duu, idealment, al disseny d’un experiment que pugui testar-ne la validesa), no funciona tan bé quan es tracta d’un pensament travessat de la pregunta per la veritat.

Quan li pregunto on queda l’inconscient del model psicoanalític en el seu cervell, en lloc de respondre’m, em pregunta què en vull fer, jo, d’aquest pensament sobre l’inconscient, cosa que ens fa renunciar a la discussió sobre els models de la consciència que manegem en favor d’una metadiscussió sobre per què se m’ha acudit tal o qual pensament i sobre què en vull fer, si insistir-hi per obrir la discussió o renunciar-hi per acabar agradablement l’entrevista. És una sensació que anirà quallant al llarg d’aquests dies: en general, resulta extremament difícil debatre amb un especialista en benestar sobre el seu model terapèutic si no és per validar-lo. Amb un consumidor habitual de la teràpia encara ho és més: tan bon punt la formules, la pregunta es capgira cap a la teva necessitat de formular-la, i com aquesta teva necessitat és un exemple esplèndid de les trampes que ens para la ment i de la tendència que patim tots a l’autosabotatge, de manera que, després d’insistir i de topar amb les mateixes giragonses retòriques, n’acabes marxant amb una sensació entre avergonyida i culpable de no tenir-ne prou amb la promesa del model i portar mala vibra a un lloc de llum.

Exercicis de tropologia

No sempre és així, naturalment. Els Hijos de la Tierra, en Joaquín “Río” i en Juan, no tenen cap problema a exposar els principis i les necessitats que els han dut a fundar “cercles d’homes” i a proposar dinàmiques on refan certes idees sobre el que és “ser home”, les quals, històricament, ens han privat i ens priven de connectar amb la nostra essència, que és tant masculina com femenina. “La diferència entre un cercle d’homes i un grup d’amics és que el cercle és una cerimònia”, m’expliquen; “si en un grup d’amics se t’interromp i se’t disputa l’atenció, en un cercle, no: cadascú xerra del que sigui i ningú el talla ni li ofereix consells que no demana”. A la dinàmica que condueixen a l’escenari exterior del FOC, fan que els participants s’abracin, es mirin, s’escoltin i que, per parelles, l’un acabi sostenint el sac escrotal de l’altre mentre li pregunta “què és el que sembra” —cosa que normalment aconsegueixen el segon dia de les estades que organitzen i que aquí han assolit en hora i mitja. S’ha de dir, també, que el públic del FOC ve ensenyat de casa. No és només que, en general, mostrin una disposició total a seguir les indicacions dels facilitadors (ni que amb “facilitador” es refereixin al que un profà anomenaria “instructor” o “conductor”), fins i tot quan els facilitadors demanen que “siguin ells mateixos” i es moguin “com vulguin”, sinó que la gestualitat mateixa delata hores i hores de iogalates, meditació o eurítmia. La zona de food trucks és un carrusel d’esquenes rectes, power walking i respiració diafragmàtica. No sabria dir quantes dones he vist assegudes en perfectes posicions del lotus mentre esperaven l’aparició del conferenciant, i en general estic convençut que, entre els vora tres mil assistents, hi havia un total de zero contractures cervicals.

Potser aquesta disposició explica que activitats terapèutiques tan íntimes com una constel·lació fami­liar adquireixin una intensitat sorprenent en un context d’exposició i estranyesa com és el d’un festival transitat. En la que va conduir Yanni Mejía Chávez, una guia mexicana especialitzada en acompanyaments de processos de creixement personal i espiritual (sic), vaig veure mitja dotzena de persones desfetes en llàgrimes, després de seure durant mitja hora llarga sobre el seu trauma (primer) i sobre el familiar problemàtic (després); el que van passar la vintena de dones que es van sotmetre al ritual del taulell Sadhu, de la mà de Yulia Kapylova, posant-se voluntàriament dempeus i descalces sobre una fusta coberta de claus, va ser honestament emocionant. Aquests exercicis evidents, però, van acompanyats de la creació menys evident d’una koiné de benestar que lubrica i amplia l’abast emocional de les experiències que es proposen. És un llenguatge consensuat per repetició que declina totes les variants possibles de la idea d’“autenticitat”: siguin conferències amb un caire més especulatiu, com les de Rupert Sheldrake, o de Chopra mateix, o més orientades cap a una pràctica del wellness, tothom parla de gestos “genuïns”, de “ser un mateix”, de “la nostra essència”, de la “veritat del que som” i d’una “connexió pura amb el cos”, que es troben, com us podeu imaginar, més enllà de l’ego. Ningú no sembla tenir cap problema a l’hora de parlar d’“ànima”, de “consciències no locals” i d’“essència” com si fossin perfectament intercanviables i, quan es vol precisar l’afany d’una proposta, sempre es fa contra “el que ens han ensenyat”.

Una altra cosa en què coincideix la majoria dels ponents és que, un cop les assolim, aquestes essències, les hem d’“abraçar”, cosa que és part de la promesa que mencionava abans i que, ben mirat, no és una promesa banal: a tots ens agradaria viure una vida lliure de condicionants, on som sempre nosaltres mateixos, on no hi ha ni traumes ni ferides i on sentim la bellesa de cada moment i la integració de cada moment en la unitat, s’entengui com s’entengui. Sant Agustí, a les seves Confessions, ja va saber veure que la immensa majoria de nosaltres patim, i que patim sense pal·liatius que no siguin evasions o anestèsics, que patim sovint i més o menys profundament, de manera que aquell que pugui dir-nos “jo he deixat de patir” i ens n’ofereixi el camí —els passos, el mètode— pot acabar sent el pare d’una església. Bé, això segon no sé si ell ho sabia, però nosaltres sí.

Revolucions immaterials per a vides resoltes

Més que no un festival, el FOC acaba fent l’efecte d’una fira de models cosmològics. Com que, a més, tenen la virtut de ser indemostrables, tothom acaba movent-se per afinitat i per simpatia, de manera que no acaba d’estar clar que es transformi gaire res ni gaire ningú. No sé si el públic que passa la tarda del diumenge seguint la sessió de dues hores llargues d’astrologia, càbala i creixement personal d’Esteban Macias Tapia és el mateix que es va escoltar Nassim Haramein parlant de la productivitat dels forats negres de la dimensió de l’escala de Planck que hi ha dins de cada protó, o que veurà pondre’s el sol amb la “Dansa de la divina unitat” de Chris Fitchew en una ballaruca de final de casament que se solapa i entorpeix el Projecte Escolta, la proposta dels Asunción + Guasch de meditació amb estetoscopis que és massa bonica i massa delicada com per suportar les versions amb bombo repujat de “Love is in the Air”. Si cadascú acaba ratificant (no vull dir “consumint”) les maneres d’entendre el món en què ja creu, què és el que s’ha transformat en aquests tres dies de festival? Per on passa la revolució neo-new age d’aquesta nostra era d’aquari? La Petra, una DJ eslovaca que ha conduït fins a Barcelona per escoltar Deepak Chopra i que està vivint la seva “dream life”, ho té molt clar: el més important que podem fer és estar bé. Pensar positivament, sí, però sobretot, em diu, sentir positivament: això és el que fa del món un lloc millor. Que se t’acosta algú amb emocions negatives? Les aculls, sí, però després te n’has de separar, perquè és cosa de l’altre, i tu, el teu benestar, no ets pot posar en perill. Quan li pregunto si aquesta és la revolució de la consciència, em diu que i tant, que ja està passant. Que benvingut al futur.

A principis dels vuitanta, el sociò­leg francès Gilles Lipovetsky observava que l’únic que havia sobreviscut la desfeta dels projectes col·lectius de transformació de la societat era la cosa psi: les pedres sanadores, l’espiritualitat zen, tota la cosa new age de quan era pròpiament new. L’única utopia que ens quedava, deia, era la de l’augment il·limitat de benestar —il·limitat, perquè sempre podem estar una mica millor, sempre podem transfigurar un minut mediocre en un minut de plenitud i, dins de cada minut, provar d’aprofitar cada segon i cada fracció de segon—, la mena d’infinit-dins-d’un-finit en què ens ha ensenyat a creure el capitalisme, i que ara, quaranta anys després del diagnòstic de Lipovetsky, segueix desplegant tot un exèrcit de místics, xamans i indagadors de vida. Tot plegat confirma aquesta substitució happytalista de la psicoanàlisi per la sanació tan característica dels nostres temps: aquí no hi ha inconscient i no hi ha llenguatge, obstacles tots ells per a aquesta trobada feliç entre nosaltres i la nostra essència. Barcelona, a més, és un dels epicentres d’aquesta indústria en creixement.

Mentre espero que comenci la sessió de SUCO de Jamie Beron a l’espai central del pavelló, penso que el revers del FOC potser sigui l’obra d’en Mark Fisher: tots dos, FOC i Fisher, coincideixen a posar el malestar al centre d’una experiència contemporània i compartida massivament; la diferència és que Fisher retorna el malestar al sistema, el converteix en una qualitat estructural d’aquest mateix sistema, de les condicions materials de la nostra existència, i, per tant, ens diu que, si volem sortir-ne, l’hem de canviar de base, mentre que el FOC insisteix una vegada i una altra que no hi ha món ni matèria, que tot és dins nostre i que, amb la guia adequada, i les tarifes corresponents, podem modificar aquesta realitat interior per fer-nos-la a mida. Hi ha una qüestió de classe evident en tot plegat. Al capdavall, i això m’ho ha ratificat tothom amb qui he parlat, tant els organitzadors com els assistents tenen la vida resolta i és des d’aquesta consciència del privilegi que el FOC es vol pensar com un retorn a la ciutat, on cap ponent no cobra i on el preu de l’entrada serveix només per pagar els costos de logística i infraestructura.

Si no heu estat mai en una sessió SUCO, us la recomano, encara que només sigui per veure’n el paisatge: centenars de persones amb auriculars sense fils que escolten les indicacions d’un DJ que combina parlaments amb electrònica soft. En el cas de Beron, que clausura el festival, els parlaments van per la línia de “honorar el nostre jo més profund” i “fer un bypass a les nostres ments” per “eliminar tot el que ens separa de l’emoció”. Després d’un inici més meditatiu, en menys de deu minuts ja tens a un miler de persones donant-ho tot a la pista. Amb els auriculars posats, que brillen amb una llum violeta, i sintonitzada la freqüència correcta, tot pren sentit: el baix que grua, les harmonies atmosfèriques, el subidón retingut i disparat, l’ànima que s’allibera. Si te’ls treus, en canvi, tot es desconjunta, i tens els flops dels que no s’han tret les sandàlies, els frecs de mil mànigues i dos mil camals, ara un crit puntual d’algú que flipa amb la modulació del tema, el “uuu” d’un, allà al fons, i el “uaaa” de l’altre, que no es pot creure el que està sentint, vigilats tots per la mirada atenta de l’Emilio i els companys que s’han ocupat de la seguretat del centre, que estan a menys d’un dia d’acabar la temporada de congressos i començar, per fi, les vacances.