Andreu Claret insisteix en la perversitat del franquisme en la vida quotidiana arran de ‘La casa de les tres xemeneies’

Andreu Claret ha entrat a les cases, ha recorregut els carrers i ha baixat al fang de la vida quotidiana de Barcelona als anys seixanta per retratar la perversitat del franquisme en el dia a dia de la majoria de la gent en la seva última novel·la, La casa de les tres xemeneies (Columna). Partint d’un jove Ramon —que té molts paral·lelismes amb l’Andreu que va arribar de la França natal a Barcelona als anys seixanta—, es va ficant cada vegada més en la vida de tots els protagonistes d’aquesta obra coral, que recorre set famílies d’un mateix edifici del Poble-sec i totes les seves complicitats. Precisament és això el que volia l’autor, va explicar al Club del Quadern, mostrar la perversitat del franquisme en la vida de la gent.

Després d’una trilogia sobre la Guerra Civil, amb un punt de vista més polític, el periodista i escriptor (Acs, França, 1946) ha volgut escriure sobre el franquisme des d’un lloc molt més comú. “S’ha d’explicar més la perversitat del règim en la vida quotidiana”, va opinar convençut que no se n’ha parlat prou i que és imprescindible fer-ho des de baix perquè les noves generacions entenguin el significat d’una dictadura.

Partint de la seva història personal —ell mateix va néixer a l’exili per la condició política del seu pare, Andreu Claret i Casadessús, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)—, construeix el personatge d’en Ramon, que a poc a poc va cedint el protagonisme a tota la resta de l’elenc, els veïns d’aquest jove que es queda corprès per la Barcelona plena de contradiccions que es troba: fosca i lluminosa alhora, atemorida però solidària.

Quan preguntes pel 62 tothom parla de la nevada, i la riuada del Vallès està oblidada, hi va morir un miler de persones

Segons Claret, una de les claus de les relacions veïnals és la complicitat, la que tenen tots els personatges que viuen en aquest edifici des d’on es veuen les tres xemeneies industrials del Poble-sec. “La majoria de la gent estava al mig, ni estava contra el règim ni va agafar el fusell”. De tots ells va la seva setena obra de ficció.

L’altra gran protagonista de la història és la riuada del Vallès del 62. Claret se’n fa creus de com d’oblidada està aquesta catàstrofe, que va prendre la vida a un miler de persones i va desencadenar tot tipus de danys col·laterals, entre els més greus, els casos de nens robats. “Quan preguntes pel 62 tothom parla de la nevada, i la riuada està oblidada”, va manifestar amb estupor l’escriptor. Per aquest motiu en va voler escriure, igual que de l’existència del Patronato de la Mujer, una institució pública activa fins al 1985 que va suposar una autèntica repressió i un càstig per a les dones.

Inici de curs amb Manel Vidal

Amb Andreu Claret s’acaben les sessions del club de lectura d’aquest curs, però al setembre tornarà amb les piles carregades i nous horitzons. El proper convidat, el 18 de setembre, serà el periodista Manel Vidal, que recentment ha publicat La passada a l’espai. Memòries parcials, un llibre que segons Ramon Besa, que també participarà en aquesta trobada, “enriqueix el relat culer de manera enginyosa i entretinguda”.