Adeu al barri del Poblet

Després de fer l’última caixa i abans que arribi el camió de la mudança, he entrat a Idealista com una ionqui en recaiguda. A l’opció “Llogar habitatge” he delimitat el tram de carrer que estic a punt d’abandonar, Rosselló entre Sardenya i Marina. Trenta-tres resultats encapçalats per: 1.890 €/mes (2 habitacions, 72 m2, lloguer de temporada). 2.300 €/mes (2 habitacions, 67 m2, lloguer de temporada). 2.300 €/mes (2 habitacions, 57 m2, lloguer de temporada). 1.890 €/mes (2 habitacions, 70m2, lloguer de temporada). A hores d’ara res no justifica infligir-se aquest tipus de cerca, més enllà de voler experimentar una barreja d’angúnia i alleujament pervers, com veure grans de pus esclatant. Fujo de la muntanya de pus sense mirar enrere. Tan bon punt surti per la porta, el propietari instal·larà una alarma i posarà el pis en venda.

Fa just tres anys que vam entrar al pis (3 habitacions, 65m2) i el contracte estipulava un lloguer de 900 €, que semblava exagerat fins i tot al peu de la Sagrada Família. Trobo que l’Ajuntament hauria de subvencionar els veïns que resisteixen a la zona, però això és un altre tema. En aquests tres anys l’escala s’ha transformat del tot. La Marta del 4t 3a, que em va regalar un lot de xampús quan va néixer la meva filla, es va esfumar d’un dia per l’altre, i al seu lloc hi ha una fluctuació de nòrdics amables. El mateix amb la resta de població local de la finca. Crec que l’únic apartament no turístic és el de la família del 5è 2a: he arribat a apreciar les festes que munten els fills adolescents cada cop que els pares marxen de cap de setmana. Fins i tot he sentit nostàlgia per la veïna nonagenària del 3r 1a que s’aturava al xamfrà, quan em veia arribar de lluny, per evitar coincidir al portal.

Estampes d’aquests anys: les maniobres agòniques per encabir el cotxet pels trams d’escala d’abans i després de l’ascensor, i al mateix ascensor, estret com un taüt. La muntanya de deixalla, immunda i variada i perenne, vora els contenidors de l’entrada. Els establiments absurds que obren i tanquen contínuament en aquest tram de carrer, dels quals només resisteixen el forn de pa colombià, la botiga de carcasses i l’heroic basar xinès. També la manera com vibra la llum a la galeria, que una inquilina anterior va pintar d’un verd blavós; saber l’hora gràcies al carilló del temple expiatori; la simbiosi perfecta amb el cambrer de la millor cafeteria del barri, que m’entrega el cafè amb civada sense que ni tan sols hàgim d’interactuar. El panda de peluix depressiu encadenat a la terrassa d’un local de dumplings. El parc on la meva filla va fer la primera amiga. L’illa d’edificis al voltant de la qual caminava en cercles, una vegada i una altra, l’abril que vaig tenir un excedent d’energia. El dia que vaig pensar que m’havia enamorat perquè en lloc d’una massa de turistes detestables veia persones interessants, úniques i fràgils, cadascuna travessant a cegues la seva parcel·la de vida, esperant trobar alguna forma de transcendència en aquest racó del món, i els hauria abraçat a tots.