Sensualisme a la catalana

Més d’un lector reacciona amb sorpresa en llegir el primer volum de la Poesia completa de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. És una sorpresa, però, que es matisa si se situa l’autor en el seu temps (finals del segle XVI, principis del XVII) i s’encaixa l’obra amb el que passava literària­ment a l’Europa del primer Barroc.

Hi ha un primer estupor per la descarada manera com presenta la lletjor i la degradació, però és un tret que l’acosta al gènere per excel·lència de l’època, la novel·la picaresca, que neix com a antinovel·la, en oposició a l’heroisme cavalleresc, i retrata la degeneració dels costums i la sagacitat dels murris que se les enginyen per anar tirant. El gènere esclata a partir del Lazarillo de Tormes (1554) i és en vida del Rector que la moda picaresca està en el seu apogeu.

Un altre desconcert prové de la sexualitat explícita i grotesca, que no és eròtica sinó punxant. Al tombant del XVII, la poesia pujada de to s’escampa com una lectura estimulant i festiva fins a l’extrem del cas del Parnasse satyrique, antologia de versos llibertins que va acabar amb la condemna del poeta Téophile de Viau, el 1623 (any de la mort del Rector) i amb una guerra pamfletària que va remoure la França de Richelieu.

També hi ha reaccions d’estupefacció severa perquè els trets anteriors s’ajunten en un jo líric que narra la pròpia experiència d’una sexualitat safarosa i fragosa. Això forma part d’una crítica basada en l’evidència i una manera de fer la veritat més coent. El Gran cançoner buf, amorós i edificant (1622), obra pòstuma del neerlandès Gerbrand Bredero, va pel mateix camí, amb un deixant de penediment final per si les mosques.

O sigui, que la força exemplaritzant (les Novelas ejemplares de Cervantes són de 1613) i l’apreciació crítica són els motors que empenyen un estil descarat i burlesc que va emparentat, de resquitllada, amb els somnis utòpics que floreixen en l’Europa de la Contrareforma.

Podríem dir que Garcia s’acosta als ideals de Campanella (la Civitas Solis és de 1623), el coneixement senso­rial com a proporcionador de certeses absolutes, o als del pare de l’empirisme, Francis Bacon (1561-1626), des de l’axio­ma aristotèlic del Nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu (no hi ha res en l’intel·lecte que abans no hagi passat pels sentits) però des de la humilitat i una obvietat petanera, perquè a Vallfogona “no hi ha llebrers irlandesos, / ni els elefants taprobans”.

La darrera admiració dels lectors arriba amb la llengua: un català d’arrel popular i viva que llisca en el vers amb tota naturalitat. Tampoc aquí no hi ha intencions elevades, però la meravella s’hi esdevé i assenta un model de llengua poètica planera i dúctil, encara eficaç avui en dia, que l’entronca amb el que aconseguí Juraj Baraković (1548-1628) amb el croat o amb la tasca de renovació de l’alemany que va fer Martin Opitz (1597-1639).

Total, que Garcia és un autor barroc europeu en essència.