Romàntics comuns

Una de les feines que podem fer els escriptors mortals comuns és conduir clubs de lectura. Podríem conduir camions o autobusos, però em fa l’efecte que som més els que fem la primera cosa. Deu ser perquè no cal tenir cap carnet específic i perquè, com que molts estem acostumats a promocionar l’escriptura, sembla que també hàgim de fer bé això de promocionar la lectura. Tanmateix, he après que per fer clubs de lectura és millor treure’s el barret d’escriptor i posar-se el de conductor: algú conscient que treballa. Algú amb competència lectora, humilitat i do de gents.

I què es podria fer més amb aquestes habilitats? Vostè, que es deleix pels llibres, seria un bon llibreter? No ho sé. Vegi l’anunci que publicaven a Facebook els administradors de la futura llibreria No Llegiu Mediterrània a Palafrugell: “(...) Si voleu treballar-hi com a llibreters, envieu missatge per privat. Nota important: ser llibreter no vol dir llegir a la llibreria i que us agradi llegir es dona per suposat”. Ser llibreter no vol dir llegir a la llibreria? M’encantaria comptar els que van tenir una revelació tot fent-se la pregunta. Aquesta imatge —romàntica— del llibreter està molt més estesa del que ens pensem.

La desromantització dels oficis relacionats amb els llibres es podria fer extensiva als bibliotecaris, però no als escriptors: ser escriptor significa llegir com un romàntic i dir que ho fas per feina. També vol dir llegir més que llibres. Es poden llegir escenes de vida quotidiana i l’univers que contenen. L’escriptor comú ho percep tot com una lectura constant. Llegir perquè fa que els textos siguin millors i perquè s’aconsegueix que l’autoimatge de les produccions literàries pròpies es relativitzi. N’hi ha que escriuen pitjor que vostè, i això el tranquil·litza; n’hi ha que escriuen millor, i això el paralitza. En tots dos casos, però, la lectura li servirà per animar-lo a escriure o deixar-ho córrer (que sovint és important perquè is pibliqui missi).

També he observat que, si agrada llegir (de tot), es pressuposa que agradarà evangelitzar (de tot), i això no és necessàriament així. Amb els anys he après a programar cap a casa les lectures dels clubs de lectura que condueixo. Per aquest motiu no faig llegir llibres que agraden a tothom menys a mi. Potser m’ho pensaria si cobréssim una picossada, posem els trenta-tres euros l’hora que els experts —romàntics— diuen que és la mitjana espanyola, i que hi dediquem una mitjana de deu hores a llegir, preparar i conduir la sessió. El còmput resultant seria poc assumible per part de les —romàntiques— administracions que ens contracten. Però com que cobrem el que ens poden pagar, entenem que no ho fem per incrementar el nombre de participants d’aquestes activitats ni ens devem a les estadístiques de les biblioteques. Personalment, entenc la promoció lectora com una tasca de socialització terapèutica on els llibres, com l’amor, es presten a qui els vol i a qui sap tornar-te’ls.