Dionís, el déu incòmode

Dionís —també anomenat Bacus a Grècia i sobretot a Roma—, de la segona generació dels Olímpics, és un dels déus i els mites de Grècia més incòmodes que existeixen en vista a la interpretació. Va ser gestat durant sis mesos per Sèmele —vegeu què en diu Hölderlin a l’himne “Com en dia de festa...”—, va ser arrencat del cos de la mare humana per Zeus, i aquest se’l va ficar dins una cuixa i el va acabar de gestar fins als nou mesos d’habitud. Per això és en part home i en part déu, que és allò que el converteix en una figura estranya en el conjunt de la nissaga dels déus de Grècia. Com és sabut, és déu del vi i de la vinya i, per ells, del deliri místic. Això no vol dir que ho sigui de la disbauxa, que és una interpretació que ens ha pervingut de les bacanals romanes, oblidant els orígens hel·lènics del mite que, damunt, posseeix atributs que l’emparenten amb la mitologia de l’Àsia Menor: tot plegat un mite de debò complicat. Si sou amics de La flauta màgica, de Mozart, haureu vist que Osmin celebra l’embriaguesa amb paraules que relacionen aquest estat amb la tirada a la disbauxa eròtica: mala lectura del mite per part de ­Schikaneder, el llibretista.

Quan ja s’han esdevingut cent anys de la fundació de la Bernat Metge pel mai prou lloat Francesc Cambó —nascut a Verges, on el detesten i festiven Lluís Llach—, ens arriba una extraordinària edició —amb pròleg, notes i comentaris a balquena, i traducció impecable, deslliurada de l’antic llenguatge fundat en aquesta col·lecció per Carles Riba i dut a l’apoteosi per mossèn Balasch (a.C.s.)— de Les bacants, d’Eurípides, a càrrec de Jordi Pàmias Massana. (Abans havíem llegit les versions de Riba, Alberich i Llabrés.) Goe­the en va traduir un tros, i considerava que aquesta era la millor tragèdia de l’autor, la més gran del darrer període d’Eurípides, i una de les més altes de la tragèdia grega en general. L’obra és de debò imponent, i estaríem temptats de considerar-la una remota referència per al “teatre de la crueltat” d’Antonin Artaud i per a les grans carnisseries de La Fura dels Baus.

La història n’és senzilla: Dionís arriba a Tebes acompanyat d’un estol de mènades —les “dones posseïdes” o bacants seguidores de Dionís—, anima les dones tebanes a seguir-lo a la muntanya —la mare del rei Penteu, Àgave, s’hi afegeix— i fa un veritable pols amb el rei per fer-li entendre que els rituals mistèrics, o místics, o sacrificials que protagonitzen ell i el desgavell de les mènades no és res que hagi de contradir per força les lleis de la ciutat. Empresonat per Penteu, Dionís —que se li ha aparegut sota aparença humana— s’allibera i provoca un enorme terratrèmol. El rei acaba encuriosit per l’espectacle que li descriu aquell “foraster” tan poderós, i puja a la muntanya amb una estranya barreja de curiositat i lascívia. De dalt d’un arbre estant contempla el frenesí de les mènades, però aquestes el veuen, l’atrapen i el devoren. (No és cosa rara en la mitologia grega: Cronos es menjava els seus fills a mesura que naixien —vegeu el Saturn, de Goya— i Orfeu va ser devorat per les mènades furioses.) Àgave, que s’havia unit a la colla delirant, no reconeix el seu fill, del qual n’agafa el tall que queda més o menys sencer, el cap. La tragèdia acaba, com era d’esperar, amb el reconeixement, per part de la mare, del cap del seu fill,

Penteu. Dionís, ara en forma de déu, desvela a Àgave el seu crim: ella plora el seu destí fatal i serà desterrada. Els espectadors s’esglaiaven davant aquest espectacle de sang i fetge, i encara s’espanten avui quan la tragèdia es representa sense tergiversacions à la moderne.

Tothom accepta des de fa temps que l’argument d’Eurípides és una faula, i que els sacrificis rituals a Grècia no comportaven la matança a mossegades de toros i vaques vives, menys encara d’un ésser humà. Això sí: les pràctiques sacrificials a Grècia —que, com a Roma, eren el pa de cada dia— eren un privilegi de la població masculina. Per això hi ha intèrprets d’aquesta tragèdia que consideren que Eurípides va compensar les dones en aquesta obra, fent-les protagonistes dels sacrificis més brutals que es poden imaginar. Així ho han pensat molts escenògrafs que han recreat l’obra al tea­tre, el cinema i l’òpera: generalment no saben res de res, perquè no estudien.

Les bacants es proposaven possiblement una altra cosa: el nomos, la llei de la ciutat —aquesta “raó” a què apel·la el rei Penteu en diversos versos—, no ha de romandre indiferent al seu contrari, l’entusiasme i el deliri: Dionís és un déu molt pròxim al llinatge dels humans, i ha arribat a Tebes per demostrar que no sempre la distància entre els déus i els homes és infranquejable. El deliri i l’entusiasme de les bacants, mai mancades de seny (sophrosyne) demostren que els déus també viuen dins de cada un dels mortals.