Xavier Rubert, l’entremaliat

Xavier Rubert de Ventós (1939-2023) va representar a la vida catalana de l’últim mig segle el mateix que va significar a Florència i altres ciutats del Renaixement allò que s’ha denominat “humanisme cívic”. Quan les ciutats estat van agafar volada, a l’inici de l’època moderna, els homes de lletres, de dret, artistes, clergues també, van considerar que no n’hi havia prou en dedicar-se a l’estudi o a l’art en la penombra dels obradors o els scriptoria, i que calia entrar en contacte amb la societat i posar al seu servei llur intel·lecte, el seu coneixement i la seva saviesa.

Aquest és el camí que va emprendre Rubert en un moment difícil per a la intel·lectualitat, en termes generals, encara més a la societat espanyola i catalana durant el franquisme: en va pagar les conseqüències amb bastonades, presó i exili. Era valent. Com que no tenia cap tirada a l’ontologia o la metafísica —de fet, la teologia li interessava més, i a Catalunya, antigament assenyada, sempre ha tingut més pes l’escola dels escèptics i els empiristes que la dels metafísics—, com a estudiós va dirigir la seva feina als camps de l’estètica, la sociologia i la teoria política, i en menor mesura a la teoria moral.

D’aquest darrer camp esmentat, en va publicar un llibre que és el desllorigador per entendre gairebé tot el que va escriure i va fer, abans i després: Moral y nueva cultura (Alianza, 1971). El dia que me’l va fer a mans, a casa seva, va dir: “Soc jo mateix”. Volia dir que no li semblava gens condemnable el relativisme moral, o la “moral provisional”, que havia observat en un llibre que admirava, Vida, de Torres Villarroel, un autor del segle XVIII, home il·lustrat. Rubert no hi defensava una autonomia moral privada, i menys encara una submissió a una ètica dictada a partir de cap principi dogmàtic. Ell suggeria que cada moment de les nostres vides ens situa davant reptes, possibilitats, dilemes, maldecaps, angúnies i trencacolls que demanen una resposta adequada, que de vegades arriba a ser contradictòria amb altres respostes nostres a situacions semblants, fins i tot idèntiques: vegeu Una ética sin atributos (1996).

No aspirava a la santedat ni era procliu al mal; era, senzillament, un home que havia estat capaç —com molt pocs altres als últims seixanta anys al nostre país— de coordinar el seu saber, la seva enorme intel·ligència, la ploma i l’acció d’acord amb allò que podia ser considerat legítim seguint una articulació gens frívola entre la moralitat i la responsabilitat civil. Qualcú se n’estranyava: no era socialista, en Rubert? No és ell qui ha signat un manifest en suport d’Artur Mas? Era independentista, però no nacionalista? Si no creia en la “identitat” dels pobles —menys encara en la identitat d’una societat tan bigarrada com la catalana dels seus dies—, com s’explicava la seva adhesió als principis ideològics de CiU, que la consideraven clau per a tota reivindicació davant l’estat espanyol?

Diguem que tot això desconcertava. Contra aquesta volatilitat de la seva manera de pensar i d’actuar s’aixecaven els fanàtics de torn; però l’entenien perfectament els que el coneixien bé. Diguem que era un home entremaliat: una virtut, més que defecte, que el va caracteritzar des que era noi, a l’edat en què les trapelleries són considerades la cosa més natural del món. Amb una altra expressió benvolent, ni crítica ni maligna, Alexander Coleman, que era un dels seus ajudants en les gestions de la Càtedra Barcelona-Nova York, l’anomenava “el frenético”, perquè no parava. Només calia veure’l caminar en la direcció que fos —caminar és una activitat calmada que, de fet, no coneixia—: ell corria sempre. També li escaurien paraules molt nostres, com ara “trapella”, “belluguet” o “tastaolletes”. Lletraferit, per descomptat, en tot moment, i amb unes idees que feien alçar les celles a tothom: després de la crisi de Cuba de l’any 1962, va elevar la proposta que els Estats Units compressin l’illa, tota sencera, per resoldre el problema per sempre més. Havent observat les sedicions contínues al continent sud-americà, es va postular com a ambaixador adjunt a Washington per als afers d’aquells paï­sos. La proposta va anar precedida pel seu llibre El laberinto de la Hispanidad (1987), però no va prosperar.

Va tenir un sentit indestructible de l’amistat —pregunteu-ho als vius i als morts: Pasqual Maragall, Miquel Roca, Jordi Herralde, Mary Ann Newman, Ricardo Bofill, Salvador Giner, Toni Comín, Richard Sennett, Susan Sontag i molts més—, i amb la bonança que genera la fidelitat va fundar amb Antoni Vicens el Col·legi de Filosofia, amb Josep Ramoneda l’Institut d’Humanitats, amb Maragall la Càtedra Barcelona-Nova York i amb professors molt valuosos el millor departament d’Estètica, a l’Escola d’Arquitectura, que mai hi ha hagut a les universitats de Barcelona.

Jean-Paul Sartre va fer-se aquesta pregunta quan escrivia el seu gran estudi sobre Flaubert: “Què pot un home?” Xavier Rubert de Ventós va fer gairebé més del que un home pot fer al llarg d’una sola vida.