Trontolls de la fortuna

Fortuna era una dea del món clàssic llatí que solia representar-se com una dona amb cabell a la part del davant de la clepsa i calba per darrere: quan vèieu venir Fortuna —o ocasió, o avinentesa, o oportunitat—, calia agafar-la de seguida per davant. Quan ja havia passat, se us esmunyia.

Ara el gran humanista José María Micó, que fa poc va oferir una magnífica versió de la Commedia del Dant (Acantilado, 2018), presenta una traducció igualment valuosa de De remediis utriusque fortune, de Petrarca, acabat a Milà cap a 1366. La traducció exacta seria “Dels remeis contra la bona i la mala sort”, però com que el Destí, parent de Fortuna, porta de vegades bona sort i de vegades mala, Micó i l’editor han fet bé de dir-ne Remedios para la vida, selecció, pròleg i traducció de J. M. Micó (Barcelona, Acantilado, 2022).

L’obra forma part d’una tradició molt abundosa, encara que Petrarca s’inspirés, pel que sembla, només en l’obreta pseudosenequiana De remediis fortuitorum; però si aquesta parlava solament dels remeis contra la mala sort, Petrarca, en un gest ja pròpiament “modern”, hi va afegir al seu llibre els remeis contra la bona sort. La tradició d’aquesta mena de llibres moralitzants, no moralitzadors, passa per algunes obres que segurament Petrarca no va conèixer ni esmentades ni d’oïdes, com ara les Moralia, de Plutarc —que comencem a tenir en català a la Bernat Metge—, els opuscles de Llucià de Samòsata, o el De consolatione philosophiae, de Boeci, uns quants descoberts i editats després de la mort de l’aretí. Qui ja va conèixer aquests llibres va ser un autor molt posterior, Montaigne, tan senequista (en la qüestió que ens toca) com Petrarca, i molt aficionat a Plutarc. Però deixem de banda les menudeses erudites.

Allò que té de molt interessant aquest llibret de Petrarca és que no ofereix remeis solament contra les adversitats, infortunis i malanances, sinó també contra els beneficis i les gràcies de la sort. En realitat, en català, per exemple, tendim a associar la paraula fortuna a coses positives: et toca la grossa de Nadal, trobes una feina ben pagada, els teus fills no van al Primavera Sound, et donaven per mort i un cirurgià et renova, etcètera. Però no és estrany que Petrarca inclogués també la “bona sort” en aquest llibre, perquè, coneixedor com era de la història de Roma, com Sèneca, sabia que de vegades porta més inconvenients la sort favorable que la desfavorable. Així, per exemple, hi ha persones que han guanyat una fortuna en una rifa, i, ambiciosos, han comprat milions en monedes digitals i ho han perdut tot en un dir Jesús (santiamén, en castellà).

Vegem-ne uns quants capítols, tots en forma de diàleg. A “La saviesa”, Petrarca ens adverteix que posseir títols i diplomes no vol dir res —”avui dia no hi ha res que s’aconsegueixi més fàcilment”—: la saviesa és una altra cosa. “El joc de la pilota” —encara no era el futbol— comença així: “—Em diverteix jugar a la pilota. —Ve’t aquí una altra niciesa per fer salts i posar-se a cridar.” Al capítol “Sobre el que té molts llibres” —ell, que no en tenia gaires, alguns trobats per ell mateix, perquè encara no s’havia inventat la impremta—, que presenta curioses similituds amb una de les moralia de Plutarc, ens diu que “qualsevol que hagi après a gargotejar sobre el pergamí o a brandar la ploma, és considerat un escriptor encara que estigui mancat de coneixement, d’enginy i d’art. I no dic res de l’ortografia, que ja fa temps que està difunta” (això al segle XIV!). Molts doctors de les millors universitats del món es sentiran al·ludits al cap. 44, on Petrarca cita Ciceró: “En cap altra època hi ha hagut tal abundància d’escriptors i comentaristes, i tanta manca d’homes savis i eloqüents”. I ara, referint-se a aquesta mena de llibres escrits amb els peus, cita el seu gran model entre els llatins: “Es llegeixen en cercles d’amics i, fora d’això, no els entén ningú, llevat del que ha tingut el privilegi d’engiponar-los”.

En l’altre apartat, dedicat a la mala sort, Petrarca hi parla d’un que es queixa que té una casa massa petita. Parla el Dolor: “—Visc en una casa molt petita.” Respon la Raó: “—La casa petita té molts avantatges. Una de les principals és que resulta molt avinent contra els lladres”. O, a “La ceguesa”: “—He perdut la vista. —Quantes ximpleries deixaràs de veure!”; i també: “—No veuràs el cel ni la terra, però no has perdut la facultat de contemplar el Faedor [Déu].”

En suma: un llibre molt més útil que tots aquests manuals d’autoajuda que es venen i es compren avui, carregats de sofismes i consells de psicòleg d’estar per casa. Per a això, ja teníem els Proverbis de Salomó, els Evangelis o l’Alcorà.