‘Taller d’interpretació’, de Nick Drnaso: Inseguretat ciutadana

L’excepcionalitat de Nick Drnaso (EUA, 1989) la il·lustra prou bé el fet que amb Sabrina (2018) va aconseguir que el premi Booker, fins llavors dedicat a destacar les millors novel·les en anglès, nominés una obra de còmic per primera vegada a la història. Això va situar Drnaso en el mapa; el mapa general de narradors, independentment de si treballen amb novel·la de tota la vida o amb vinyetes i bafarades... Al final es tracta d’explicar amb certa gràcia una història, i Drnaso ho fa amb molt més que gràcia, combinant els recursos gràfics i els de la literatura amb un talent inusual, envejable.

L’última obra de l’autor, Taller d’interpretació (Finestres, 2022), és novament excepcional. Imposa la desolació més absoluta en l’ànim del lector més joiós perquè el fa conviure amb una colla de personatges ofegats per la vida a ciutat. Tres exemples d’aquesta desesperació dominant, carveriana, que porta els personatges a rendir-se a alguna mena de revelació, la que sigui: hi ha una parella hetero no tan sols fastiguejada de ser-ho, sinó amb problemes seriosos de maltractament psicològic sota la forma aparent de la franquesa; hi ha un pobre home que, posats a somiar l’ideal (si poguessis triar la vida perfecta què desitjaries?), s’acontentaria de ser un gos que obeeix ordres clares i a qui una mà providencial grata el cap de tant en tant; n’hi ha uns quants, de personatges, sotmesos a feines de merda (un d’ells s’estrena en una d’aquestes feines mecàniques, humiliants, i l’instructor, que amb els anys ha admès la derrota, li diu: “Fa temps que vaig aprendre a no vincular l’autoestima amb la feina”).

L’autoestima és una qüestió determinant en la narració perquè és una falla comuna en tots els personatges

Precisament la qüestió de l’autoestima és determinant en la narració de Drnaso, perquè és una falla comuna en la vida de tots els personatges. És el que els força a apuntar-se a un taller d’interpretació (la primera classe gratis!) que coordina un home peculiar: els seus gestos són benevolents, sembla disposat a provocar grans transformacions amb les seves paraules, però sospitem que s’alimenta de la baixa autoestima, la desorientació o la ineptitud social dels altres. Com que Drnaso s’encarrega d’explotar el que tenen de tràgic la timidesa, la inseguretat i els problemes per comunicar-nos amb l’entorn, d’incomoditat social (això inclou una conversa incomodíssima als urinaris masculins) n’hi ha en totes les escenes del còmic. I moltes d’elles són lliçons de narrativa (o de dramatúrgia), de com tensar els diàlegs i que del no-res es vagi produint una escalada de tensió, de desconfort que s’encomana al lector.

Val a dir que el dibuix de personatges és terrible (aquest qualificatiu ha estat llargament meditat i no és possible de trobar-ne un altre), un estil incapaç de distingir entre unes cares i unes altres, incapaç de deixar que les emocions pugin fins a la cara. Les figures tenen el hieratisme i la monotonia pròpies del clip art dels fulletons informatius, o la dels mems que no es prenen la molèstia de dibuixar una expressió nova a cada secció de l’acudit sinó que copien i enganxen. Per a més inri (si us plau, que s’entengui l’entusiasme que tota aquesta negativitat provoca), quan els personatges per fi somriuen, el somrís no satisfà la funció de lubricant so­cial perquè tothom es relaxi, sinó que desperta l’efecte contrari: com passa amb les nines de porcellana i els robots antropomorfs quan somriuen, es crea aquell efecte sinistre que anomenem uncanny valley.

En el dibuix d’arquitectures, en canvi, observem una altra actitud per part de l’autor (hi ha menys descurança o menys poca traça): l’arquitectura és severa i les perspectives triades han de conduir cap a línies de fuga que no deixen escapatòria.

Però encara hi ha una altra de les tries formals de Drnaso que també contribueix a l’asfíxia general. És una tria intel·ligent: cada pàgina queda dividida en una quinzena de vinyetes. Moltes. Quan això ho fa un àlbum europeu dinàmic i simpaticot, amb marsupilamis amunt i avall o capitans que reneguen pels descosits, cap problema, però quan ho fa una mena de Daniel Clowes (el dels moments més agres), el resultat és una reiteració de l’ensopiment i l’abúlia expressada en el rostre dels personatges.

Quan la desolació i l’art d’explicar-la assoleixen un grau tal alt, potser no és mala idea rendir-se al talent i passar una mala estona ben profitosa.

Taller d’interpretació 

Nick Drnaso 
Editorial Finestres, 2022
256 pàgines. 29,00 euros