Memòria d'una ignomínia

Peus descalços sota la lluna d'agost

Joan Cavallé

Arola

176 pàgines. 10 euros

L'escriptura dramàtica s'ha matingut, fins fa quatre dies, pràcticament aliena a un dels grans temes que, en qualsevol dramatúrgia, hauria estat explorat intensament: la guerra de 1936-1939 i les seqüeles que n'han quedat encara (l'exili, la repressió, la dictadura, la desmemòria, les rèmores polítiques...). Peus descalços sota la lluna d'agost, de Joan Cavallé -I Premi 14 d'Abril de Teatre, convocat pel Memorial Democràtic- comença a omplir aquest buit tan flagrant i ja inexplicable. Tot fent una virada salutífera en la seva trajectòria com a dramaturg, Cavallé (Alcover, Alt Camp, 1958) s'hi acara amb una proposta complexa i un enfocament múltiple, que entrellaça els temps i els punts de vista i que, per això, crea una mediació tan imprescindible com suggerent.

Un dels encerts de l'obra és la creació d'un personatge mediador, L'Home de tots els temps, figura que actua com a mestre de cerimònies i espectador privilegiat d'allò que ja coneix. Després d'observar tot el que passa, escoltar totes les veus, preguntar-se per què i valorar la transcendència de la troballa dels cinc cadàvers, conclou que al capdavall "és la història de sempre". Aporta, doncs, la distància necessària per afrontar-se als esdeveniments i per situar-los en la cadena de la barbàrie dels humans de tots els temps.

La resta de personatges s'agrupen en dues grans categories, els vius i els morts, que se situen en dues dimensions diferents en relació amb els fets i la (des)memòria. Vencent la por, l'autoengany i la desídia, assumint també la part de responsabilitat en l'oblit, els vius són els que han de trencar un silenci abjecte i revifar les cendres de la memòria, ja que, per comprendre on som, ja és hora de saber què va passar, qui va fer què i per què. Els morts, en canvi, esdevenen espectres atrapats en el passat que expliquen com van viure-ho i que, amb el sobrepeu del dolor, eleven el crit i el plany cap al present. Els ossos dels morts interpel·len la comprensió dels vius en un espai que, per la seva sobrietat beckettiana, té un caràcter deliberadament mític.

Cavallé planteja l'obra com una cerimònia laica de la memòria, en què intervenen una pluralitat de veus, però també com una investigació per acostar-se a la veritat d'un crim salvatge, comès per l'exèrcit franquista, i per evidenciar la ignomínia del silenci i l'oblit. La troballa de les restes humanes d'una fossa comuna de la guerra deixa aflorar un episodi proper -encara molt incòmode- de la nostra història i, en conseqüència, tot el que s'ha volgut sepultar sota tones d'amnèsia induïda, d'oblit imposat i revisionisme constitucional.

El tractament dramatúrgic de Cavallé (coincident, en alguns aspectes, amb altres escriptures com les de Blai Bonet, Manuel Molins i Albert Mestres) multiplica les perspectives sobre el valor de la memòria, combina el transcendent i el grotesc a la manera shakespeariana i alterna també el factual i el simbòlic, la història i el mite, per activar els interrogants ètics sobre el passat i, alhora, per construir, sense oblidar mai els fets, una memòria justa i reparadora.