Agustí Bartra, l'etern retrobat

Tota cultura té autors de qui es pot dir que tenen mala sort; un exemple ben clar d'això és -a casa nostra- el cas d'Agustí Bartra (1908-1982). Poeta de l'exili republicà, poc conegut pels lectors, de qui van circular tota mena de tòpics i a qui la commemoració -aquest any- del centenari del seu naixement ha coincidit amb la d'una escriptora tan popular i recordada com Mercè Rodoreda.

Bartra ha estat, entre nosaltres, un autor fosc i difícil; un il·luminat a qui es va tenir durant molts anys marginat, considerat com un simple epígon de Walt Whitman; un autor bilingüe a qui no es va acabar de perdonar el fet de tenir una part important de la seva obra en castellà. Tanmateix, la potència dels seus versos i la seva història personal -que exemplifica tota una època de la nostra literatura- fan que aquesta recuperació hagi estat del tot necessària. Motiu pel qual aquest 2008 estem assistint a un veritable esforç per tornar el seu treball a les prestatgeries de les llibreries i per mostrar-lo a una nova generació de lectors, que trobaran en els seus versos temes tan actuals com la identitat, la guerra o l'aventura dels desplaçats, d'aquells que es veuen obligats a deixar la seva llar per fugir a un país que no és el seu.

Testimoni de la crueltat humana, l'experiència als camps de presoners del sud de França -en acabar la Guerra Civil- i l'enyor dels exiliats al continent americà és una constant en tota la seva feina. Records i reflexions que nodreixen dos dels seus millors llibres: Odisseu i Crist de 200.000 braços, ara reeditats. Aparició que coincideix amb l'any d'activitats a l'entorn de la seva persona que li està dedicant l'Ajuntament de Terrassa, o amb l'estrena -a l'Espai Brossa- de la darrera obra de teatre que va escriure: L'hivern plora gebre damunt el gerani. Un nou interès per un autor de qui encara es localitzen textos nous, com la recent troballa a la Biblioteca de Catalunya d'un poemari inèdit de l'any 1938, titulat Rapsòdies a la mort d'un soldat i altres poemes.