Editors erudits

Allò tradicional, en el món de l'edició, era que els editors fossin persones molt cultes que, a més de fer llibres, adés fossin savis de moltes coses, adés escrivissin llibres ells mateixos, i no precisament banals, però sí venals. Ja no parlo dels grans editors renaixentistes, com Aldo Manuzio, que era ell mateix un erudit de gran categoria. Tampoc faré esment dels editors-impressors del barroc espanyol, tan ben dibuixats als episodis de Barcelona del Quijote, llibre que, com sap tothom, i a manca del manuscrit, s'ha d'atribuir tant a la saviesa gramatical d'un tipògraf com al geni de Cervantes. Deixem a banda els casos exemplars d'Addison i Steele, editors i creadors d'una de les revistes literàries més importants del segle XVIII anglès.

"Calasso publica 'La follia que ve de les nimfes', en magnífica traducció catalana"

Si parem esment, però, a la nòmina d'editors que als últims cent anys han estat, al mateix temps, persones de notable saviesa, només cal recordar que Virginia Stephen i el seu marit, Leonard Woolf, van crear l'editorial en què imprimien els seus llibres, i d'altres tan notables com The Waste Land, de T.S. Eliot: tot amb una impremta d'estar per casa, però d'eficàcia i capacitat indubtables. Jacques Schiffrin va fundar la Bibliothèque de la Pléiade, encara avui considerada la millor col·lecció de clàssics de tot el món (un paper bíblia que no transparenta!). André, el seu fill, ha escrit alguns dels llibres més notables dels últims anys sobre l'ofici d'editar i el destí dels llibres. A casa nostra, Josep Janés, Joan Teixidor, Joan Sales, Jordi Herralde, Esther Tusquets, Josep Maria Castellet, Jaume Vallcorba, i tants d'altres, han demostrat això mateix: un editor és un amant dels llibres, i un amant dels llibres, de vegades, també n'escriu.

A Itàlia va succeir el mateix: Einaudi, Feltrinelli, Mondadori, Eco i d'altres ressons van ser i són al mateix temps grans editors i escriptors notabilíssims. En aquest deixant apareix avui la persona i una obra de Roberto Calasso (Florència, 1941), que és director editorial de la refinada casa Adelphi, una de les editorials de més prestigi de la península itàlica. Les noces de Cadmo i Harmonia és un bon llibre, K. ja és més discutible -perquè comentar els aforismes de Zürau, de Kafka, és una tasca que no farien bé ni setanta-dos rabins aplegats a Alexandria-, i La literatura i els déus és un altre llibre d'interès enorme. Ara ens entrega, a Quaderns Crema (Barcelona, 2008), un llibre astut, gosat i intel·ligent, La follia que ve de les nimfes, en traducció magnífica d'aquesta gran professional que és Anna Casassas, conjunt d'articles que giren al voltant de les literatures germàniques que més agraden a Calasso des de sempre, com és el cas de Robert Walser, Kafka, Elias Canetti i l'editor Kurt Wolff, però també al voltant d'autors o faits divers que li han interessat, com ara el mite de Lolita (Nabokov), les pel·lícules de Hitchkock, els viatges de Chatwin o la "follia" del gran estudiós del Renaixement italià Aby Warburg.

De fet, és a l'entorn de la follia -de la manía, per dir-ho més clàssicament- que transcorre tot el llibre, seguint les anotacions més que erudites, pràcticament de mitologia comparada, que encapçalen el llibre amb l'article que li dóna nom. Les nimfes no són aquelles noies tan delicioses i "noucentistes" que sovint hem vist en la iconografia del Renaixement i del Classicisme, sinó, segons que explica Calasso, aquells éssers marins i aquàtics en general, mig "noies per casar", mig "font" d'una potència misteriosa, que porten els homes cap a una mena de possessió molt particular: són terribles d'una banda -Teòcrit va dir: deinaí- , però també són "productives", de l'altra. Ja al món llatí, Catul, en parlar de l'inici del viatge dels Argonautes, havia escrit que "aquell dia, i un altre, els mortals van veure amb els ulls les nimfes marines de cos nu que sorgien fins a l'altura del pit del blanc abisme". Per això Festus, recollint també les fonts hel·lèniques, havia escrit: "Tradicionalment es diu que els qui veuen sorgir una aparició d'una font, és a dir, la imatge d'un nimfa, deliren: els grecs els defineixen com a nympholeptous, mentre que els llatins en diuen lymphaticos". I Calasso afegeix: "El deliri suscitat per les nimfes neix, per tant, de l'aigua i d'un cos que en sorgeix, de la mateixa manera que la imatge mental aflora del continu de la consciència". I per això mateix pot concloure, en les tesis preliminars del seu llibre, citant Sòcrates, que la manía és més bella "perquè neix del déu", mentre que la sophrosýne -el domini de l'esperit sobre el cos- "neix entre els homes".

Què té a veure aquesta investigació amb la resta dels capítols, ja és una altra qüestió, molt calassiana, de manera que no hi entrarem. Bastarà dir que, a l'article intitulat "Kafka entre els naturistes", Calasso acaba explicant-nos que, trobant-se l'escriptor praguès en un sanatori, a Jungborn, va assistir a una conferència en què un savi suposat va comentar que "la respiració abdominal contribueix al creixement i a l'estimulació dels òrgans sexuals", la qual cosa seria el motiu pel qual "les cantants d'òpera, que sobretot han de recórrer a la respiració abdominal, es comporten de manera tan indecorosa". Kafka se'n va anar al llit, tan ample, en sentir aquesta bestiesa. Montserrat Caballé, amb decòrum llatí, es va posar a cantar.