Els grisos

Angles morts

Àlex Susanna

Proa

104 pàgines. 12 euros

Àlex Susanna (Barcelona, 1957) té una obra dilatada i ben coneguda com a poeta, dietarista, traductor i gestor cultural. Al meu entendre, i a manca de qualsevol sistema cultural estructurat amb mitjana solidesa, tot allò que ha produït Susanna s'inscriu, doncs, per defecte, en allò que la cultura del país podia haver estat, però no és, de manera que l'autor ha anat emmirallant-se sempre en altres sistemes, com l'anglès o el francès, que amb una vida de segles al darrere, han donat sentit a moltes relectures de la tradició, a la poesia de l'observació privada, o al confessionalisme íntim de memòries o als dietaris del testimoniatge privat.

El títol d'Angles morts sembla voler fer referència també a aquests espais perillosos de ceguesa visual, damunt dels quals els tiradors o els conductors no tenim visió; uns espais, entre un angle nítid i un altre, que poden ocultar allò temut o que, simplement, poden ser una perfecta i anodina buidor. Podríem fins i tot pensar si els veritables "angles buits" del poeta són els poemes no escrits, els intercisis entre una zona de visió i una altra zona de visió. M'hi fan pensar les referències culturals tan pròpies de la poesia de l'autor -una forma de mediació amb el món i el sentit de la vida-, però també una forma segura de referència a aquestes manifestacions estructurades de la cultura que Susanna admira -i molts de nosaltres, per descomptat. La diferència entre Trois-Rivières: capital de la poesia i 'Anunciació' de Bernat Martorell, dos poemes que podem suposar coetanis i nascuts d'una mateixa experiència personal, és justament aquesta: tota la descripció inicial de l'Anunciació no fa sinó remetre el lector a l'explicació de l'obra vista al museu, a les circumstàncies de l'emoció, però no a l'emoció mateixa, continguda en els tres versos finals; mentre que a Trois-Rivières, malgrat l'al·lusió a Hopper, és la recreació de l'estació d'autobusos la que dóna ple sentit i provoca el corol·lari final del poema. Aquesta dicotomia entre el desig de subratllar la importància del pretext del poema (Una voce in off) i el cor del poema (Diumenge a la tarda), per citar uns altres dos exemples, mostra prou bé el camp de visió poètica cap a on apunta l'obra recent de Susanna, cercant, de fet, dues maneres diferents d'acostar-se a l'estreta zona de ceguesa a què al·ludeix el títol. D'un costat, el convenciment que les aportacions de la cultura ens han servit, i hauran de continuar servint-nos, per donar sentit a la nostra fràgil experiència de vida -tot i que, com diu al poema Coses , la supèrbia de la intel·ligència "es creu que ho pot saber tot"- i, d'un altre, la sensació que si som capaços de mostrar-nos prou amatents als moments escassos en què l'experiència individual sembla que ens deixa algun petit llastre memorable, aquests moments fugissers esdevindran, també, una mena de conhort perdurable. Ara bé, és en les formes emprades per a la construcció de l'equivalent literari d'aquest llastre memorable ("una taca de llum | que res no pot fondre del tot") que la poesia malda per trobar la seva autèntica justificació, per fer que l'edifici literari perduri més enllà de l'autor i de l'emoció que ell va experimentar; i la perdurabilitat d'aquestes formes constructives requereix sovint endinsar-se en zones cegues i plenes de grisor. Crec que Susanna ho aconsegueix amb molta més fortuna en aquells poemes -com Dibuix de Darius Vilàs, Natura caiguda o Saturnal - en què s'abandona més al misteri, que no pas quan -com ara a Portes- dóna al lector la solució esperada.