Pirotècnia teatral

Teatre (volum 2)

Josep M. de Sagarra

Tres i Quatre

535 pàgines. 30 euros

La dramatúrgia de Josep M. de Sagarra de la dècada dels vint comença a definir el model de teatre antirealista, líric i evocatiu que consolidà, als trenta, amb peces paradigmàtiques com ara L'Hostal de la Glòria o El Cafè de la Marina. Entre el poema dramàtic i la comèdia costumista, Sagarra confegeix un teatre que, en general, mistifica el passat històric a què remet, fa girar la trama al voltant d'un triangle amorós, juga amb polsims de provocació melodramàtica, explota l'efectisme i el sentimentalisme fins al llindar de la paròdia i acaba invariablement amb un happy end catàrtic i pietós.

El volum segon del teatre complet de Sagarra aplega sis peces estrenades entre el 1922 i el 1924, quan l'autor de Rondalla d'esparvers era ja un dels referents d'èxit segur de les temporades del Teatre Romea de Barcelona. Ordenat segons la data de l'estrena, aquest segon lliurament recupera El foc de les ginesteres, un text no inclòs, per raons òbvies de censura, en l'edició de la Selecta de 1948. En tot just un bienni, la inventiva sagarriana va aportar a l'escena dues "cançons" (Cançó de taverna i Cançó d'una nit d'estiu; si la primera russinyoleja, la segona entona un tripijoc d'infidelitats de tirada goldoniana), una "comèdia grotesca" d'embolics amorosos i d'avarícies familiars (Matrimoni secret, combinació de Molière i Goldoni), una peça coral d'exaltació historicopatriòtica (El foc de les ginesteres) i dos "poemes dramàtics" sobre la lleialtat als béns afectivopatrimonials (Les veus de la terra i Fidelitat).

Dels sis textos, pulcrament editats per Narcís Garolera amb la col·laboració de Miquel M. Gibert, val la pena destacar-ne El foc de les ginesteres i Fidelitat, dues històries d'amor projectades en un marc moral. El foc de les ginesteres, dedicada a Lluís Nicolau d'Olwer, s'ambienta a l'entorn del Corpus de Sang, la revolta pagesa de 1640 com a reacció als ultratges de la monarquia espanyola. Entre bravates patriòtiques, l'anècdota amorosa conta el festeig d'una donzella barcelonina i un jove segador que, cansat de l'atuïment i el mesellisme dels catalans, es rebel·la contra la soldadesca espanyola. Fidelitat, en canvi, situa l'acció en una masia catalana a mitjan segle XIX i centra el conflicte en un casament de conveniència que aboca la jove mestressa a preservar, en el fill, la hisenda d'un hereu escampa.

El verb de Sagarra, d'una gran riquesa expressiva, espurneja una sensualitat a flor de pell. En alguns passatges, se situa al caire d'un erotisme juganer que té la dona -heroïna o pervertidora- com a objecte d'atracció o violència sexuals. Esclatant i colorista, la pirotècnia que encordillen els versos encobreix unes trames amoroses, molt segle XIX. Amors, previsibles i volgudament naïfs, que reflecteixen un món perdut, evocat amb una punta de melangia. Sagarra ofereix una fórmula dramàtica que, deutora dels seus mestres (de Molière a Guimerà, passant per Shakespeare, Goldoni, Soler, Iglésias o Rusiñol), devia esgarrinxar la fibra sentimental de l'espectador del Romea i, tot i la melotruculència, estovar-li la pell de la moralitat i les bones digestions, ja que hi emmirallava el codi civil i l'animari popular. Als ulls d'avui, l'esplendorosa verbositat lèxica, la cantarella, encara enllepoleix i pot despertar alguna emoció enfondida.