Paranoies

L'últim capítol de la sèrie Mar de fons es titulava així: Paranoies. Un bon epígraf final per a un culebrot que ha batut tots els rècords de tòpics per metre quadrat, fins a fer pensar, la veritat, que TV-3 ha esgotat el gènere i que si vol continuar exprement-lo cal que se'l replantegi a fons.

L'entrega del dimarts pas- sat es va tancar amb un munt de fils per lligar que fan pensar en una segona tongada, si ningú hi posa remei. ¿És bona o dolenta, la Judit? Ha aconseguit per fi la presidència de l'editorial Babel, però no de la manera que volia sa mare, a qui dedica la següent frase, ben improbable en llavis d'una filla: "Jo hi guanyo el futur. Tu ets el passat". També es va veure la xicota empenyent al buit el vell editor Nofre Revert, al qual substituïa finalment al front de l'imperi empresarial, però jo no hi pujaria de peus que sigui l'assassina, tal és la sensació d'arbitrarietat que impera. I pel que fa a la seva sogra, la Montserrat, que s'ha passat tots els capítols fumant i estossegant, tampoc tinc clar que mori a Itaca (quina cursileria, per favor!), com sembla suggerir una escena fugissera. Vull dir que no me'n fio, del guió. Un guió capaç d'incloure rèpliques com ara:

-Ets una mala puta.

-¿Perquè ho dius, perquè me'n vaig anar al llit amb tu?

O bé:

-Estàs molt guapa.

-Pots comptar, gairebé no tinc temps de mirar-me al mirall.

En fi, que tot plegat grinyola, que es veuen les vores cada dos per tres, que el cartró-pedra s'ha fet amo i senyor de l'escena i que els actors naveguen tota l'estona fora de registre.

Tretze anys enrera, Poble Nou va ser una novetat interessant en el panorama de l'audiovisual de consum a Catalunya. Em temo que Mar de fons marca el final de cicle. Renovar-se o morir, és llei de vida. No fer ni una cosa ni l'altra és arrossegar les paranoies col·lectives sense rumb.