Cargols, ulleres i porquets

Martín Chirino

Galeria Senda

Consell de Cent, 337, Barcelona. Fins al 8 de febrer

Visions

Magels Landet

Galeria Antonio

de Barnola

Palau, 4, Barcelona. Fins al 28 de gener

Pigs

Victòria Campillo

Ego Gallery

Doctor Dou, 11, Barcelona. Fins al 28 de febrer

Des de l'any 1959, l'espiral ha estat un dels motius més recurrents de l'escultor Martín Chirino (Las Palmas de Gran Canària, 1925); aquests dies es pot veure a Barcelona una mostra del seu treball recent a la galeria Senda. L'escultor va partir de les formes espirals que tallaven els aborígens a les muntanyes més altes de les Canàries, amb el fi d'observar i adorar les estrelles, per desplegar bona part de la seva obra. Chirino és un històric de la modernitat espanyola, deixeble d'Ángel Ferrant, membre del grup madrileny El Paso, president, durant anys, del patronat del Círculo de Bellas Artes de Madrid, i també director del Centro Atlántico de Arte Moderno de Las Palmas, i Premio Nacional de Artes Plásticas de l'any 1980. Amb tot, la seva presència al panorama català ha estat limitadíssima; una primera individual a Barcelona l'any 1977, a la Galeria Trece, seguida per dues més a Senda, molt temps després, 1999 i 2002. L'exposició d'ara és menor però, d'altra banda, ben significativa del treball de Chirino, centrat sobretot en l'ús del ferro forjat en concomitància amb Juli González, un altre dels autors predilectes de l'escultor canari. Hi són presents tres dels temes més constants en la seva obra: el dibuix a l'espai mitjançant l'escultura, seguint els postulats del mestre Ferrant, la representació del paisatge amb formes ondulants i flonges malgrat la duresa del material, i finalment les obligades variacions sobre el tema de l'espiral, que a Senda es posa de manifest amb una sèrie monogràfica de gravats, més aviat densa i de tècnica complexa, acompanyada d'una voluminosa funda tridimensional de bronze, i per dues magnífiques escultures de ferro forjat que són el millor de la mostra. Una d'elles, Poética del viento. Barcelona, és la maqueta d'una possible escultura pública que hauria de fer 6,80 metres d'alçada, i està inspirada per les espirals gaudinianes de nummulits prehistòrics i cargols marins; l'altra, fora de catàleg i segurament incorporada per acabar d'omplir la sala, és una obra seriada que una entitat financera madrilenya atorga com a guardó del premi Jaime Fernández Araoz, i val a dir que, com a tal, transcendeix de llarg els horripilants objectes artístics del gènere.

Més unitària com a muntatge és l'exposició de Magels Landet -anteriorment Landete- (Sant Carles de la Ràpita, 1949) a Antonio de Barnola, on es combinen amb gràcia l'escultura, el collage, el dibuix, la fotografia i el videoart. El tema del conjunt de Landet són els ulls, amb la seva penetrant i pertorbadora simetria. Però tots aquests ulls que formen l'exposició, sotmesos al procés manierista del disseny postmodern, s'han transformat en vistoses i a vegades frívoles ulleres en forma d'ales de papallona, d'arna o de ratpenat. Com Chirino -i també com Alfaro-, Landet sap dibuixar l'espai amb l'acer i crear unes peces airoses que culminen en la petita però reeixida Línies de simulació i en els dos dibuixos/collage titulats Línies de confluència. El DVD Translacions, una mica revival de l'art cinètic, amb música de Rodrigo García, és tan polit com hipnòtic. En canvi, les esteles, els tòtems i les fotografies -impecables però potser massa efectistes- desconcerten, segurament arran de l'excessiva i perillosa proximitat amb el món del disseny industrial i la joieria.

Ego -abans Alter Ego- és una de les galeries que es van obrir fa 10 anys pels voltants del Macba amb l'anhel de transformar el restringit i conservador panorama barceloní, com un nou intent del que ja havia fracassat al Born, i combatre l'inoxidable sector de Consell de Cent. El director d'Ego, Víctor Cortina, manté una programació coherent i arriscada. Una de les artistes habituals d'aquest espai amb vocació d'alternatiu és Victòria Campillo (Barcelona, 1957) que ara exposa la sèrie Pigs, formada per una col·leció de porquets decorats, realitzada en dibon -fotografia digital muntada sobre alumini-, als quals, com ja és habitual en ella, ha afegit el nom d'un artista contemporani l'obra del qual es relaciona amb algun element de cada bibelot en qüestió: les ratlles de Daniel Buren, els esquitxos de Jackson Pollock, el cromat de Jeff Koons, les floretes de Marc Chagall, el marró xocolata de Vik Muniz, la Coca-Cola d'Andy Warhol... i així successivament fins arribar a 50, en un joc imaginatiu i irònic, a vegades un xic forçat, en què per participar-hi, però, cal estar ben preparat. Amb les seves fotografies d'objectes trobats o col·leccionats per altres: bosses, bates de col·legi, calçotets estampats i faldilles, dibuixos infantils, i els porcs d'ara, Campillo recrea la història de l'art contemporani amb les grans vedettes, en un inacabable i distret passeig duchampià amb bitllet d'anada i tornada.