L’art de parlar

Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors: dos invents perfectament lligats i complementaris, i lligats igualment al lógos com a paraula i com a raonament. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, i d’alguns detalls més que formen encara la base conceptual del que solem anomenar democràcia. I això funcionava sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convéncer els seus oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i jo crec que funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. Demòstenes, quan era encara jove i aprenent d’orador, feia esforços per parlar clarament, passejant per la platja amb un grapat de pedretes a la boca, i per imposar la seua veu a la remor de les ones de la mar: el discurs només era eficaç, doncs, si era pronunciat amb paraula clara i amb veu poderosa i vibrant. Farfallejar, trabucar-se, confondre els mots, és per a l’art de la paraula un defecte radical: qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir. Aquest és el fonament clàssic de la retòrica, la qual retòrica, no ho oblidem, va ser l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i també de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles xiv o xv fins ben entrat el segle xx. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. O ho era: escolten, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Segurament ja en som molt pocs els qui recordem un batxillerat on apreníem allò de “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra¸ quamdiu etiam furor iste tuus nos eludet”, etcètera. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per com ho deia, per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Només cal escoltar (amb paciència) els nostres penosos debats parlamentaris o, quan la paciència esdevé ja virtut heroica, prèdiques i arengues com les que haurem de patir en les campanyes electorals que s’acosten.