Recomanem

Assaig

Les grans obres provoquen paraules. Les obres magnes, simplement, provoquen altres obres. Reinterpretacions en forma de poemes, obres de teatre, novel·les o assaigs que tornen a recórrer el mite –perquè en són, de mites. És el cas de Tirant, l’heroi fràgil, del filòleg suecà Víctor Labrado, un assaig divers –ho és, en tractar, ací i allà, aspectes diferents de la gran obra de Martorell–, però unit al voltant d’una passió: el Tirant, és clar. Unes línies, les de Labrado, a prop de la lectura comentada, que incideixen en algunes de les línies d’investigació que ja havia deixat entreveure en El segle valencià, un altre conjunt d’assaigs sobre els cent anys més celebrats de la literatura catalana. Cent anys, per cert, que semblen no esgotar-se mai.

Revista

Els amants de les simplificacions solen acabar la dicotomia entre monarquia i república amb una bandera i algun lema buit. Són els que més ho fan, per cert. El debat, certament, demana més que idees fàcils. Ara bé, n’hi ha un altre que l’acompanya i que s’obvia molt. No és, ja, si monarquia o república, sinó Quina República? Aquest títol és el que ha escollit la revista Saó per al seu monogràfic del mes d’octubre. I és pertinent, perquè posa el dit en la nafra i rebenta simplificacions. El quadern, coordinat pel professor de Dret Administratiu Andrés Boix, desterra sentimentalismes i analitza des del racionalisme una disjuntiva no sempre fàcil, i colpeja, sense dubtar-ho, “l’imaginari respectuós del segle xx”. Polèmic. Necessari, també.

Infantil

La literatura infantil és un pulmó, a hores d’ara, per a la llengua entre els més menuts. I no ho dic gratuïtament. Amb generacions que ja no creixen amb els dibuixos animats en la seua llengua, els llibres han esdevingut l’últim reducte, per a ells, de normalitat. És per això que s’agraeixen, i molt, títols com Ai, quina gràcia!, de Maria Torres, amb il·lustracions de Toni Cabo. La novel·leta conta les aventures –moltes– i desventures –moltes també– de Gràcia, una xiqueta entremaliada que la seua germana anomena Desgràcia, gens innocentment. Un llibre, al capdavall, amable, potser massa descriptiu, però que es farà de llegir per als més menuts.

Disc

No es pot negar una rotunda exuberància cromàtica en el tercer disc d’Alfonso Pérez, l’MC castellonenc que s’amaga darrere la firma El Blüe. Una de les figures que emergeixen amb més força en l’encara incipient panorama del hip hop en valencià. La clau de la fluïdesa amb què Efecte papallona desenvolupa els seus arguments és l’heterogeneïtat dels col·laboradors: Pau Alabajos, Halberto El Cheff, Manu Chabrera (Malnom), Ivan Gosp (Aspencat) o Bezeta ajuden a reforçar-ne la diversitat de coloracions i ritmes, amb la producció de Full Basstards. Rap amb resquills de rock, folk i dubstep, farcit de lletres convençudament identitàries que li atorguen, tot i la disparitat de nutrients, un to (afortunadament) unitari.