Tard i en veu baixa

Dilluns passat, tres presidents autonòmics, els de la Comunitat Valenciana, el de les Balears i el de Múrcia, es reunien al Palau de la Generalitat, a l’entrada del carrer de Cavallers de València (ben a prop de la basílica dels Desemparats, com vostés saben) amb la intenció de demanar a l’Estat un nou finançament autonòmic, perquè amb el que hi ha ara en vigor la Maredeueta haurà de fer miracles massa desmesurats, si hem de tirar avant. El president murcià, Ramón Luis Valcárcel ho ha dit molt bé: amb l’actual finançament, les úniques possibilitats són o bé anar-se’n a casa (i qui vinga darrere, que arree) o bé cedir les competències autonòmiques al govern central, i per a ells el pollastre, i que se’l mengen com puguen. Per descomptat, cap de les dues opcions és bona, i el que s’imposa és exigir a Madrid que canvie les regles de joc, perquè amb aquestes no hi ha res a fer.

És difícil d’evitar la sospita que, en efecte, molt malament han d’anar les coses perquè tres presidents autonòmics del PP amb fama de molt dòcils s’hagen reunit per a reclamar res als seus superiors jeràrquics. I sí, van malament. Alberto Fabra ha tancat televisions i escoles sense immutar-se massa, però prompte podria haver de tancar coses que el seu partit aprecia més, i tot passa factura. A part d’això, hi ha el fet indiscutible que els tres presidents tenen raó. En tenen tanta que el que estranya, en realitat, és que no s’hagen reunit molt abans, i que no hagen dit el que calia dir de totes totes amb molta més força. Un servidor lamenta conéixer poc el cas de Múrcia (encara que se’l pot imaginar), però el que passa a València i les Balears fa molts anys que clama al cel. No solament aquestes dues comunitats estan massa infrafinançades respecte a les seues poblacions i les seues necessitats (que ja és gros). És que, a més, la diferència entre la seua contribució a les arques de l’Estat i el que reben és exorbitant. Parlem, per descomptat, de balances fiscals, i el fet cert és que, es cuinen com es cuinen, el que patim els valencians i els mallorquins podria rebre sense massa exageració el nom d’espoli (encara que al senyor De la Fuente el terme li incomode), i a canvi, de moment, no ens donen ni les gràcies.

Sembla que estiguen demanant perdó per exigir reformes

Més val tard que mai, en tot cas. Ara bé, hi ha uns quants detalls d’aquesta reunió de presidents que intriguen una mica. Com ara que falte el president d’una altra comunitat que sempre s’ha queixat –també amb raó- d’un tracte injust. Supose que alinear-se amb el senyor Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, no deu ser plat del gust, a hores d’ara, ni d’Alberto Fabra ni de José Ramón Bauzá, però sense ell, les seues reivindicacions perden molta força. També sobta la versallesca forma de protestar d’aquests senyors. Sembla que estiguen demanant perdó per exigir reformes. Per exemple, diuen que l’actual sistema de finançament és “injust, opac i interpretable”. Si una cosa és injusta i opaca, hauria de ser rebutjable, o com a mínim objectable. Ací, interpretable és massa suau. Interpretable, en tot cas, és el paper que a ells els toca fer en aquest ball. També s’han cansat de repetir que no van contra ningú i que actuaran sempre dins de la lleialtat institucional. Quan es vol tindre èxit, les reclamacions s’han de fer amb més vigor. No pot estranyar a ningú que periodistes valencians veterans com Vicent Sanchis s’ho hagen pres a riure, tot plegat. “No anireu enlloc. No sou ningú i el vostre soroll no és ni traca. Ningú us farà cas”, escrivia dimarts passat. Seria trist, però no és gens descartable.

Un dia abans d’aquesta cimera autonòmica, EL PAÍS informava que, segons Sergi Castillo, en el llibre Tierra de saqueo, la xifra distreta per la corrupció política en l’autonomia que governa un dels tres presidents reunits, la valenciana, puja a 12.500 milions d’euros. Com que el pressupost de la nostra Generalitat no arriba a 14.000 milions, les comparacions són fàcils de fer. Si tenim en compte que qualsevol càlcul sobre els efectes econòmics de la corrupció s’ha de basar en casos coneguts, i que la corrupció procura ocultar-se tant com pot, hi ha dret a pensar que la xifra desfalcada deu ser major encara. Es tracta –i ací el terme no és gens interpretable- d’un altre espoli. I a les Balears tant o més, per cert. Si la Geperudeta no hi posa remei prompte, així és com anem: no rebem de l’Estat ni el que necessitem, ni el que ens correspon per població, ni molt menys per la nostra contribució fiscal, es calcule com es calcule, ni com a territori ni com a gent, i a més, bona part dels nostres diners han desaparegut, sense pols ni remolí, de la manera més inícua. Almenys dos dels tres presidents reunits dilluns haurien d’haver parlat també d’això.