Les quatre històries: Troia

La fantasia humana és limitada, les distraccions excessives, el món massa intranquil, i els escriptors hem de saber d’entrada de què volem escriure. Aquesta és la qüestió: de què escrivim els narradors?, de què podem escriure?, o més exactament, quines són aquelles històries que d’una manera o d’una altra repetim, fins i tot quan pensem inventar coses mai no dites ni escrites? Assegurava Reich-Ranicki (ho recordava ací fa pocs dies), que totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort. Em permetran, però, d’acudir a l’autoritat enciclopèdica i poètica de Borges, que afirma en El oro de los tigres que les històries són quatre, o si voleu quatre cicles. Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle xiv, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei, i encara podríem continuar, i potser arribaríem a València, la ciutat que crema tota cada any una nit de mitjan març, dos dies abans de la primavera, que enderroca bàrbarament els seus propis palaus, i que difícilment permet herois alegres.