Des de Grècia

Quan el desencant i el desànim naveguen pels països del sud d’Europa, arriben des de Grècia Martine Periquet (belga) i Nikos Malliaris (grec). Aquesta parella treballa, amb una vitalitat admirable, cap a la creació d’una associació d’amistat grecocatalana des d’una base futbolística. Sí, ho han llegit bé.

Fans del Barça, incansables, ja han organitzat diverses trobades entre els dos països. Han creat el club de futbol Barça a Monofatsiu, Creta. Han organitzat festivals en què han participat Josep Tero, Zanu Mikrutsiku. Van obtenint suport de personalitats del món del futbol, del literari, de l’artístic, com ara Mikis Theodorakis, Kristos Leontis, Josep Carreras, Carles Duarte, Pep Guardiola, etc.

Consideren que continuen les arrels d’amistat entre els dos països, mentre es pregunten per què enguany no hi ha cap celebració de Kavafis pels 150 anys del seu naixement tot pensant les nombroses traduccions del poeta.

Proposen iniciatives educatives, culturals i esportives en uns moments en què la cooperació entre els pobles és més necessària que mai. De fet, a Grècia, promouen equips de futbol de xavals condemnats a la marginació, una tasca que ja ha donat molts bons resultats.

Creuen fermament que es pot establir un intercanvi cultural entre els sectors de les lletres, de les arts, de la intel·lectualitat i de l’esport.

I qui són Martine i Nikos? Jo diria que una parella que tan sols Grècia pot produir. Nikos, antic jugador de futbol, va crear el sindicat de futbolistes grecs. Té la mirada calma de l’horitzó, bigoti blanc on amaga paraules que no vol repetir, però s’entusiasma com qualsevol grec quan la conversa arriba al difícil punt de ser considerada conversa. Martine té els ulls més blaus encara que Nikos i difícilment se li esborra el somriure del rostre. Ambdós viatgen amb la quadribarrada lligada a la bandera de Grècia i en qualsevol moment o ocasió les trauen. A la darrera Marató de Barcelona ho van fer i no cal dir l’èxit que van obtindre.

No van perdonar una paella feta a casa, malgrat les advertències: només els alemanys mengen paella de nit. S’ho van prendre com un acte de desgreuge i vam brindar amb vi blanc del Penedés i unes copes de metaxà.

Països on la gent se suïcida i cerca menjar entre les deixalles no deixen morir l’entusiasme per la vida, gent que sosté els diversos aspectes, menuts i enlluernats, de cada utopia.

Ara necessiten un grapat de signatures per a registrar l’associació en el camp de la burocràcia. Qui s’hi anima?