Mineria cultural

Ofèlia (Panic Attack), d’Àlex Rigola, és una obra breu, íntima, rabiosa, honesta, amb encerts brillants i també coses que no em convencen. Però Rigola m’interessa i molt; no tant (o no sempre) pels resultats, sinó perquè és algú que busca, i només qui busca troba. Que sí, que tots hem sentit a parlar de la suposada casualitat de la descoberta de la penicil·lina: la contaminació de la mostra va ser casual, però Fleming feia molt que anava al darrere d’un bactericida. Res de casualitat, doncs.

L’afany de buscar i descobrir es pot traslladar a qualsevol art, també a la literatura (i si em poso perillosament autoajudista, a la vida).

Obrir camins o fressar els que ja sabem que ens duen on volem? Hi ha qui tira de mapes per arribar a lloc. I hi ha qui obre galeries subterrànies o avança a les palpentes realitat a través, amb una llanterna entre les dents que il·lumina terres ignotes. No vull dir de cap manera que els primers no puguin ser magnífics o interessants. Ens calen molt, de fet, en tenim una necessitat vital perquè explorar i acompanyar els qui ho fan pot arribar a ser esgotador i també frustrant: quantes vegades un camí desconegut acaba sent un atzucac? Quantes dècades es tarda a traçar un nou mapa? I a més, els mapes que tenim també són bons, què coi.

Ara bé, si els amants de la llum ens són necessaris, els cartògrafs de la foscor ho són en la mateixa mesura. Són ells els que, tot sovint en va, es destrossen els pulmons o la vida per descobrir un diamant, la radioactivitat, una nova manera de narrar. Són els profetes, per bé que no sabrem mai quins erren i quins l’encerten; i aquesta és la gràcia. Per això cal tenir fe i confiar en els resultats a llarg termini. Per això cal apostar no només per les obres concretes sinó també per les persones —els escriptors, els artistes, els científics (la ciència també és art i recerca a les palpentes)—. Els èxits estan molt bé i cal celebrar-los, però també convindria admirar els fracassos dignes, l’esforç, la temeritat, la perseverança, l’ambició.

Cal exigir un mínim de talent, però hem de ser capaços d’apreciar les virtuts de les obres fallides si al darrere hi ha una mirada, un geni que ens commou o ens commociona. Això implica saber perdonar el desencert, o fins i tot premiar-lo. Si algú ens porta a un atzucac no ho fa per gust, ho fa perquè està buscant com un desesperat un nou planeta habitable. Cal que algú li continuï finançant les expedicions per trobar-lo.

Tot això venia arran d’Ofèlia, que no és en absolut un espectacle fallit i, malgrat els meus peròs, m’agrada i, sobretot, m’estimula. Persistiré a seguir amb interès el que fa Rigola perquè és un buscador infatigable, igual que persistiré a llegir els autors que em captiven, amb defectes i tot. Perquè per inventar la penicil·lina, calen Flemings que quan ensopeguin amb un fenomen casual sàpiguen adonar-se de la seva transcendència. Perquè si com a cultura busquem or, bé que hem de baixar a la mina.