Teatre de fa 40 anys “absolutament necessari” i actual

Aquest any, en què l’Àfrica jugava un paper important en el Grec, l’obra Combat de negre i de gossos hi havia de tenir un espai. Inoportuns contagis de covid van ajornar l’estrena a aquest mes d’octubre, al Tantarantana, on s'estarà fins el 31. L’obra, del francès Bernard-Marie Koltès, ens situa en els treballs que una empresa europea realitza en algun país de l’Àfrica. La mort d’un treballador (local) i la desaparició del cadàver plasmarà la situació de violència, injustícia, frustració, opressió, por, racisme, incomprensió, abús, explotació... que inunda les relacions de dos mons condemnats a entendre’s a través d’un sistema evidentment injust que desequilibra la balança d'aquest enteniment. Quan un company del mort reclama el cadàver, tots aquests sentiments s’escampen per l’atmosfera d’aquest lloc tancat per murs de filferro.

Más información

Però... de què estem rient?

‘Alhayat’: Mirar la realitat als ulls

Orfebreria teatral

El cap de l’obra, en Horn (Manel Dueso), el seu fidel treballador Cal (Pep Ambròs) i la innocent Leo (Meritxell Calvo) viuen en un espai protegit, un suposat oasi al bell mig de la misèria. La irrupció de l’Alboury (Ricard Boyle), el negre, l’element estrany (a la seva pròpia terra!), traurà del calaix totes les misèries dels altres. I aquests, però, ni se n’adonaran.

“És un teatre absolutament necessari avui en dia, encara que es va escriure el 1979”, diu el director de l’obra, Roberto Romei. “Realment, dins de la seva poètica, aquest discurs de Koltès és de plena actualitat. Aquest senyor no ha perdut cap vigència”. Romei, que ja va dirigir La nit just abans dels boscos, de l’autor francès, en un original muntatge al Romea i al Maldà, considera que la por i la frustració que mouen els fils de l’obra juguen a favor de la ultradreta: “Expliquen el mecanisme de la ultradreta”, argumenta: “Al final és un discurs de por. Por que aquesta gent em tregui la feina, els pocs privilegis que tinc”.

Els personatges tenen, a més, un problema d’incomunicació. “No acaben de trobar el seu lloc. Estan descol·locats, com en general tots els personatges de Koltès”, explica Romei. I són egoistes: “Horn li explica a l’Alboury, quan aquest ve a recollir el cadàver del seu germà, que ell té molts problemes! Que no pot estar per això ara perquè ha d’estar pendent de la dona que vindrà a viure amb ell!” I li ofereix diners. Il·lús, innocent, descobrirà que allò que ho permet tot en el seu món, no serveix de res davant de la puresa d’aquest home fantasmagòric: “No es pot negociar amb vostè!”, es queixarà el capatàs. I Romei el justifica: “No, ell no vol ni diners ni una condemna d’un tribunal. En té prou que reconeguin el que han fet, és a dir, que reconeguin que són un sistema violent i opressiu”.

I, per sobre de moltes altres coses, els personatges fan pena: ella diu en un moment que busca algú a qui ser fidel. “És el que necessita per a que la seva vida tingui un sentit”, explica el director. Horn reconeix que la seva autèntica família és la seva empresa. “És un home que fora de la seva feina no té res”, ens fa observar Romei. No se’n pot estar sense la seva feina perquè és la seva parcel·la de poder. Mentre que en Cal diu bestieses com que “els microbis dels negres són els pitjors de tots”, en Horn no és racista: “A mi se me’n refot, de la teva puta pell”, li crida a l’Alboury. “Ell no suporta els obrers, li és igual que siguin negres o blancs”, especifica el director.

L’Alboury, en canvi, és la veu de la consciència. “És el mirall on ens mirem i hauríem de dir que per aquí no anem bé”, diu Romei. “Però no ens enganyem”, adverteix, amb severitat. “Hi ha una bona part de nosaltres, en els altres tres personatges. Quan ens demanen un euro pel carrer, acabem fent el que fa el Horn”.