Vacunes a MotoGP: Tonto l’últim

Recorde aquella angoixa, aquells dubtes. Ara fa un any. La meua àvia, María Felicidad, Maruja per a tothom, abuelita per als seus nets, tot i que el diminutiu no li fa justícia, es quedava a casa. Com quasi tots. Clar que ella, 88 anys molt ben plantats, necessitava de l’assistència permanent de les seues filles, que li feien el dinar (i el berenar i el sopar), que l’acompanyaven. Jo no volia que l’àvia estigués sola, però tenia pànic que la contagiessin. Massa visites, massa gent diferent en aquell pis, petit i tancat. “Mamà, posa’t bé la mascareta”, reclamava jo, un fàstic de filla, sempre queixant-se, des de la pantalla del mòbil. Quantes videoconferències haurem fet en els darrers dotze mesos?

El cas és que, un any després, l’àvia ha acabat a l’hospital. I no va ser per la covid. És forta i ha remuntat. Una mica. Poc. Però suficient perquè l’hagin enviat de nou cap a casa, on les seues filles segueixen cuidant-la. Ara sense descans, dia i nit. Ja no fan només de cuineres, també d’infermeres. I els nets hem perdut el respecte a anar de visita a aquell pis, petit i tancat. No, encara no està vacunada, però si ha de marxar aviat, què més ens té si és per la vàlvula que no deixa funcionar bé el seu cor o per aquest virus que ens porta de cap. Tots hem decidit que hem d’aprofitar el temps que ens queda d’escoltar un cop més aquella història de com la va enamorar l’avi, a la parada del bus, en ple centre de València.

Veure-la tan vulnerable ara em fa pensar. Quin sentit té viure a un món on les vacunes acaben primer a mans de gent amb privilegis? Un món on no hi van primer els qui més la necessiten? Siguis de la família reial o pilot de MotoGP, el fet és que t’ofereixen una vacuna a un país amb possibles i tu accedeixes. Vivim a un món on el negoci mana. I on assegurar la celebració d’un campionat del món arreu del globus en plena pandèmia garanteix la tranquil·litat de moltes famílies.

He provat a posar-me a la pell dels pilots i treballadors de MotoGP als qui s’ha oferit la vacuna a Qatar. I encara no he aconseguit decidir-me. Accediria també jo? Què passaria amb la moral? Només tinc clara una cosa. Si li ho contés a l’abuelita, em diria: “Vacuna’t, nena, tu que pots”.

Però el dilema no acaba de resoldre’s al meu cap.

Clar que potser no estaríem parlant de tot això si no existís cap vacuna de marca, cap Pfizer, cap AstraZeneca. Simplement una vacuna contra la covid, sense patentar, lliure i gratuïta per a tothom. Així seria més difícil que hi hagués ciutadans de primera i de segona. Seria més difícil negociar amb la salut. Ho va veure clar Jonas Salk, l’home que va treballar per aportar una solució a la vacuna contra la poliomielitis quan, als anys cinquanta, es considerava un dels problemes de salut pública més perillosos. Quan va presentar els resultats de la seva investigació i li van preguntar qui tenia la patent, ell va respondre: “No hi ha cap patent, es pot patentar el sol?”

70 anys després de Salk, els espanyols, els de ens ho varen oferir i accedírem, som més de tonto l’últim.