Un compendi

D’aquí a un temps que preveig llarg, si algun dia el món comença a recuperar la raó, alguns discursos parlamentaris actuals es podran llegir —suposant que siguin intel·ligibles— com es llegeixen les marques que deixen les crescudes dels rius: fins aquí van arribar les aigües. Fa cosa de dues setmanes, per exemple, la consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, va començar la seva intervenció, en resposta al diputat de Ciutadans Jorge Soler, advertint que ja se li havien inflat els ovaris. No diré que el fet no hagi estat objecte de comentari a les columnes d’opinió, però aquesta advertència d’Alba Vergés va donar peu a un discurs de menys de dos minuts que val la pena apreciar en el seu conjunt com a compendi de les idees públiques del nostre temps.

El motiu de l’estat lamentable en què deia trobar-se la consellera a l’inici del seu torn de resposta era l’arrogància científica del diputat al qual s’adreçava en aquell moment, però no es tractava d’un fenomen espontani, sinó d’un mal que s’havia anat covant durant anys. La consellera recordava perfectament, segons va explicar a continuació, que aquest malestar seu li havia començat el mateix dia que va conèixer el diputat en un debat electoral de la campanya de 2017. En aquella ocasió ja li va quedar clar que el senyor Soler, pel fet de ser metge, de tenir estudis, es creia millor que les altres persones. “El típic classisme!”, va exclamar la consellera. “I m’atreveixo a dir ranci!”, va afegir. El menyspreu pel coneixement no és un prejudici recent —Tocqueville, fa més de cent vuitanta anys, ja el va considerar inherent a les societats democràtiques—, però la democràcia participativa l’ha convertit en la font de totes les manies polítiques del segle. Al coneixement només se li pot oposar el sentiment, i així, la consellera replica a l’arrogància científica del diputat que el sistema públic de salut “també es pot defensar des d’una visió ciutadana sense ser directament professional sanitari però estimant moltíssim els professionals sanitaris”. Després d’això, sense solució de continuïtat i a la manera de conclusió, la senyora Vergés ordena al diputat que es feminitzi amb l’objectiu d’aprendre a treballar en equip: “Per tant, feminitzi’s una mica, feminitzi’s una mica, una miqueta només… perquè, sap el que són els equips?”. En el compendi de la consellera no hi falta cap de les sensibilitats i els valors de la cultura contemporània: el gust per la grosseria, el judici d’intencions, el menyspreu pel saber, els sentiments com a mesura de totes les coses i el feminisme patològic. I el treball en equip.