Reflexions sobre el judici del procés

El judici del procés independentista ofereix unes característiques d'interès. La competència correspon al Tribunal Suprem per l'aforament dels acusats. L'aforament és un privilegi/parany que eleva la categoria del tribunal jutjador però redueix, dràsticament, les possibilitats d'impugnació dels condemnats.

Les sessions del judici que s'han fet fins ara permeten establir que les formes i els drets processals dels encausats s'estan tractant amb guants de seda. Està bé sigui quina sigui la seva última motivació. Benvinguda sigui la cortesia i l'aplicació moderada i flexible de la llei.

La llei reguladora del procés presenta una sèrie de qüestions per entendre el seu funcionament i estar alertats per a situacions futures. Les facultats del Tribunal i del seu president són enormes. Entre aquestes hi ha la d'acordar la celebració dels debats, a porta tancada; la de detenir els autors de delictes; la de prohibir de preguntes capcioses, suggestives, impertinents o innecessàries; la de practicar una prova no proposada i la de la lliure apreciació, segons consciència, de la prova. No respondre a les preguntes és perdre una oportunitat d'influir en el procés. Avís per a navegants: el respecte i la prudència són molt aconsellables per al bé de tots.

S’han creat expectatives excessives sobre el recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans

El judici oral espanyol és contrari a les sorpreses i als canvis, tot està pensat perquè no n'hi hagi. Malgrat tot, hi ha vies, de major a menor categoria, que els permeten i aquesta possibilitat de canvis importants no s'ha d'exagerar, però tampoc s'ha d'oblidar.

El més pervers dels efectes dels aforaments rau en la supressió dels recursos d'apel·lació i cassació dels quals disposen el comú dels ciutadans condemnats per delictes greus. Abans de l'existència del Tribunal Constitucional i dels tribunals europeus era pitjor. Ara, almenys disposen de la possibilitat d'acudir-hi, cosa que fa que el Suprem actuï, si escau, amb la màxima cura abans de dictar les seves resolucions.

També s'han creat expectatives excessives sobre el recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). No es tracta, com alguns diuen, d'una “segona volta” contra les sentències dictades. La funció del TEDH es limita a declarar si s'ha produït o no una violació dels drets fonamentals reconeguts al Conveni Europeu de Drets Humans sense competències per decidir quins efectes anul·ladors o reparadors té en el dret intern. És una competència de l'Estat assenyalar com s'executarà en el marc del seu ordenament jurídic. El que sí que pot fer el tribunal europeu és determinar la indemnització econòmica compensatòria i equitativa. Seria aventurat crear falses esperances.

El procés judicial al Suprem no solucionarà el contenciós català; ningú ho pretén

Quines són les vies, en el nostre dret, perquè els condemnats puguin obtenir aquesta reparació equitativa? Doncs amb una interpretació moderada, l'indult —encara que no signifiqui l'anul·lació de la sentència ferma—, el recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional —difícil en haver modificat aquest Tribunal la seva posició favorable inicial a aquesta possibilitat— i l'excepcional recurs de revisió. Atenció, que aquesta posició no passa de minoritària. Precaució, per tant. No ens deixem endur, una altra vegada, per les il·lusions.

Per acabar, uns comentaris sobre altres punts d'interès. El primer fa referència a la reiterada opinió que el procés judicial era innecessari i que no arreglarà res perquè el problema català és de naturalesa política. El procés judicial era obligatori perquè en el nostre ordenament no regeix el principi d'oportunitat sinó el de legalitat, que imposa que tot presumpte delicte vagi seguit del procés corresponent. És veritat, per contra, que el procés no solucionarà el contenciós català. Ningú ho pretén. Una cosa diferent és el que pugui passar, en la fase d'execució de sentència: indults i beneficis penitenciaris. El que és reprotxable és que, paral·lelament, no s'hagin utilitzat les vies polítiques disponibles.

El segon està relacionat amb la reacció dels sobiranistes davant dels esdeveniments contraris al seu ideari que es van succeint: manifestacions de milers de persones a la via pública, vagues i enrenou. Cap decisió política del Govern o del Parlament, possiblement, per evitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Aquesta actitud, no obstant això, està produint entre tots danys al sistema de democràcia representativa, temperada pel liberalisme i per la submissió a la llei, que lliurement ens hem atorgat, per sobre de qualsevol altra fidelitat.

Aquest tipus d'hiperdemocràcia aclamativa, de masses, directa, de carrer i de substitució dels mecanismes normals de representació no ens està preparant, com a mínim, per al parafeixisme? Que aquesta pregunta quedi pendent de reflexió per a tots.