Partits, plataformes, lideratges

La irrupció de Podem i les seves marques associades a Espanya; els grillini a Itàlia; els inesperats èxits personals de Trump, fora de control del partit republicà, o de Macron, que va construir el seu propi moviment per passar de zero a la presidència de la República en un any, van obrir seriosos interrogants sobre els partits polítics tradicionals. Pagarien els partits la crisi de representativitat de les democràcies liberals? L’entrada en escena d’aquests presumptament nous actors (organitzacions improvisades, amb lideratges adaptats al nou espai comunicatiu) es va traduir en èxits sonats que van generar inquietud en els partits, que es consideraven dipositaris del poder. I es va posar de moda una categoria imprecisa –el populisme– per posar una barrera entre els de sempre i els nouvinguts.

Ara que els nous s’han instal·lat en diferents nivells del poder, el principi de realitat ha fet la seva feina i, uns més que d’altres, aquells líders promesa que semblaven destinats a canviar el rumb de la democràcia passen avui per dificultats. Partits, plataformes, moviments, confluències –digueu-ne com vulgueu– sempre acaben topant amb la mateixa paret: a qualsevol escala, el poder és piramidal i a dalt només hi ha un. I per això no és estrany que just abans d’unes eleccions municipals –en el cas català, amb l’afegit de l’inici del judici als dirigents independentistes, que marcarà la propera etapa– poques organitzacions es deslliuren de conflictes de consolidació o disputa de lideratges. Quatre exemples: Pedro Sánchez imposa un outsider –Pepu Hernández, exseleccionador nacional de bàsquet– com a candidat a l’alcaldia de Madrid; Podem, en fase d’explosió, es trenca entre dos caps: Iglesias i Errejón; el món independentista es carrega el mite de la unitat sobre el qual pretenia fundar una falsa cohesió, amb els intents de Carles Puigdemont d’assegurar la seva preponderància; l’alcaldessa Colau fuig de les querelles familiars per construir-se una llista electoral a mida i sense fissures. No hi ha organitzacions, hi ha líders.

En una democràcia, la funció dels partits és articular la representació política dels ciutadans, construir projectes polítics i propostes ideològiques que canalitzin les demandes dels sectors socials, formar quadres per assumir les responsabilitats de govern als diferents nivells i, per descomptat, garantir la governabilitat quan assumeixen el poder, i el control dels qui governen quan són a l’oposició. Compleixen eficaçment aquestes tasques? La percepció de la ciutadania és que no. Els polítics són vistos com una casta llunyana, amb interessos propis.

Si en el bipartidisme havia funcionat el lideratge burocràtic, com va ser el cas de Rajoy, ara s’exigeixen lideratges sorollosos

La crisi de representació és innegable. I els partits són els primers que són assenyalats. Plataformes, moviments i altres organitzacions havien de facilitar la incorporació ciutadana. Va funcionar al carrer, però va decaure a mesura que tocaven poder. A l’hora de governar apareixen els límits: bregar-hi sense frustrar la ciutadania és molt complicat i requereix autoritat. El principal problema de la política no són els partits: és que el seu poder davant dels diners s’ha limitat molt. En aquest context, partits, moviments i plataformes topen amb les mateixes barreres. I a la militància tot just li queda el dret a la rebequeria. Un exemple: triar Sánchez contra els barons del partit que l’havien fet fora per salvar el PP.

Plataformes i organitzacions van tenir un primer efecte revitalitzador que va canviar la dinàmica d’unes democràcies bipartidistes burocratitzades. La multiplicació dels actors va fer revifar la política i va afavorir la polarització, perquè va trencar el corporativisme dels grans. Però no ha resolt els problemes de la forma partit. Al contrari, ha reforçat la lògica dels lideratges. Si en el bipartidisme havia funcionat el lideratge burocràtic, com va ser el cas de Rajoy, ara s’exigeixen lideratges sorollosos. En aquest terreny, el que marca les diferències és la distància entre la cridòria i l’autoritat, en el sentit noble de la paraula. I aquesta va escassa i és difícil de consolidar.

Les noves formes organitzatives buscaven obrir el joc: han multiplicat els actors, i això ja és alguna cosa, i han resistit als intents de marginar-les. Però la política és lluita pel poder i, en aquesta, regna la complicitat sense amistat i la servitud voluntària. No obstant això, a tot arreu la ciutadania demana la paraula. El futur de la democràcia depèn del reconeixement que es doni a aquesta demanda. I tindrà premi qui trobi el model d’organització que ho aconsegueixi.