El que importa és el resultat

L'objectiu de la immersió lingüística a Catalunya sempre ha estat que tots els alumnes dominin igual les dues llengües oficials quan acaben l'escolarització. Alguns poden pensar que l'ideari nacionalista preveia arraconar el castellà, però el que perseguien els impulsors de la immersió als anys vuitanta era garantir la supervivència del català i aplicar l'ideal progressista de la igualtat d'oportunitats. Entenien que poder utilitzar indistintament totes dues llengües era un avantatge competitiu respecte a qui només en dominava una.

Si les dues llengües que conviuen en una comunitat tenen la mateixa força entre els parlants i la mateixa presència pública, no cal intervenir perquè l'equilibri ja està garantit socialment. Però quan una és molt predominant i l'altra es troba relegada, per aconseguir la igualtat cal aplicar discriminació positiva, exactament el que es fa per combatre la desigualtat de gènere. Després de dècades de persecució durant el franquisme, el català va arribar a la democràcia en una situació agònica. L'única manera de salvar la llengua era assegurar-ne la presència en l'ensenyament i per aquest motiu va ser declarada llengua vehicular.

L'objectiu era aconseguir que tots els nens acabessin sent bilingües. La qüestió com es podia aconseguir. Com ja sabem respecte d'altres àmbits, per aconseguir la igualtat no es pot tractar igual el que és desigual. El que complicava les coses era que la presència de les dues llengües al territori era molt desigual. L'assentament de la població immigrant a les perifèries de les ciutats havia causat una forta fragmentació lingüística. Encara que sembli contraintuïtiu, en comunitats d'origen immigrant amb un fort predomini social del castellà imposar el bilingüisme estricte en el procés d'ensenyament no garanteix el bilingüisme al final de l'escolarització. Permet un coneixement passiu del català, però no el domini de la llengua. El que assegurava el bilingüisme final era la immersió en català.

Paradoxalment, el que ha demostrat la bondat de la teoria de la immersió com a factor d'equitat és el que ha passat en algunes zones amb domini social i ara també oficial del català. Que els alumnes aconsegueixen la competència lectora o gramatical en castellà que s'exigeix, però no el domini viu de la llengua, una cosa molt important en la societat del coneixement. La immersió ha garantit, en general, un bon coneixement del català als barris amb majoria de castellanoparlants, sense que això hagi anat en detriment del castellà, que continua sent la llengua d'elecció de molts alumnes al pati i en les seves relacions personals. La politització ha portat sentències que estableixen percentatges rígids durant l'escolarització, però el que compta no és el procés, sinó el resultat final. Ni el 25% ni el 50%. Depèn. La pitjor fórmula és la rigidesa. Un bon model lingüístic és el que, partint de la realitat concreta, s'aplica de manera flexible per reforçar una o altra llengua, en funció del lloc i les necessitats.