Massa llençols per una sola bugada

El Govern ja ha fet el primer pas. Ha fet el viatge de la negació inicial de la marxa d’empreses (“no hi haurà fugida”, deia el vicepresident Oriol Junqueras en el mateix moment que Banc Sabadell deia que se n’anava) a l’acceptació. L’estratègia ha estat menystenir la sagnia amb l’argument que les empreses s’emporten només el domicili social i que tornaran, perquè a l’Arcàdia promesa hi haurà un “marc normatiu, econòmic i laboral millor”, segons un document del Govern. El vicepresident econòmic, que encara no ha comparegut per donar explicacions sobre la fuita, obvia, és clar, que el disseny de les polítiques públiques depèn també de la ideologia de la majoria parlamentària de cada moment.

A la primera bugada, Catalunya ja ha perdut uns 700 llençols. La possibilitat d’una declaració d’independència ha fet que, segons els registradors, cada hora una vintena d’empreses traslladin la seu social a una altra comunitat. És cert, de moment cap companyia ha anunciat que s’endugui ni el taller ni la fàbrica. Però el Govern s’equivoca a l’hora de minimitzar l’impacte de la fugida. Desenes d’empreses (com CaixaBank, Banc Sabadell o Planeta) no s’emporten només la seu, sinó que també canvien el domicili fiscal. I això exigeix, d’entrada, el trasllat de quadres directius cap als quarters generals.

El catedràtic Anton Costas ho explica molt gràficament: Catalunya tindrà una gran sala de màquines, però es queda sense la de comandaments. El que passi a un centre de treball de Ripollet, l’Hospitalet o Blanes ara es decidirà des de Madrid, Saragossa, València o Màlaga. En només dues setmanes, Barcelona ha deixat de ser una plaça financera i ha perdut un dels grups que havien fet de la ciutat una potència en l’àmbit editorial en castellà. Però no només ha perdut grans corporacions. També marxen emprenedors de sectors tan estratègics com el biotecnològic, que necessiten anys d’esforç i fortes injeccions de capital per tirar endavant un projecte. Oryzon n’és un exemple.

El Govern hauria d’haver calculat que, en una economia tan oberta com la catalana, un moviment que generés tantes incerteses tindria efectes sobre empreses i inversors, sobretot davant de la possibilitat de l’entrada en vigor d’una llei de transitorietat que els genera més pors que seguretats. Els responsables polítics no poden dir que ningú no els avisés. Ho van fer empresaris i economistes. Però el Govern els acusava d’atiar el “discurs de la por”.

Davant la inacció de la Generalitat, que fins ara es limita a lluir indicadors econòmics d’abans del mes de setembre, ha estat l’alcaldessa Ada Colau qui ha acabat reunint empresaris i agents socials per escoltar-los i demanar-los confiança. Sí, Colau, a qui, per cert, fa només uns mesos el PDeCAT acusava d’haver provocat l’aturada de noves inversions i la “pèrdua d’oportunitats” a la ciutat en una revista que va batejar Run Run. El partit liberal li ha deixat a l’alcaldessa, precisament ara, una tasca més que complexa: intentar que el context polític tingui un contagi mínim a la marca Barcelona justament quan hi ha en joc projectes tan importants com el de l’Agència Europea del Medicament.