Ariana Grande, música per seguir vivint

Semblava un concert normal, tot i que la notable presència policial indicava tot el contrari. Dotacions de Mossos d'Esquadra patrullaven pels voltants del Sant Jordi, que en aquelles hores rebia els últims rajos de sol al seu sostre de tortuga gegant. Un helicòpter roncava episòdicament sobre el públic que s'apropava al recinte de bon humor, somrient mentre feia la cua, força metres abans del primer control d'accés. Faltava més d'una hora i mitja perquè comencés el concert d'Ariana Grande, únic a Espanya i cinquè després de l'atemptat de Manchester, on la mort va sorprendre 22 dels seus seguidors. Aquest era l'element més excepcional de la visita de l'estrella nord-americana a Barcelona, aquests 22 ciutadans assassinats que ja no podran demostrar-li mai més el seu afecte.

Però la por en cap moment va treure el cap. A la cua, la Natàlia, de 20 anys, i la seva germana Maria, de 16, esperaven per passar el control. “Només vam tenir por quan vam pensar que el concert a Barcelona es podia suspendre, vam comprar les entrades el segon dia que es van posar a la venda”. I els vostres pares? La por acostuma a ser cosa d'adults. “Res; ens han dit que anem amb compte. A més, creiem que si ja ha passat una vegada amb aquesta artista no tornarà a passar. Els terroristes atempten en un lloc perquè la seguretat augmenti on no ho faran”. Sens dubte, havien pensat sobre el tema, i avui i aquí eren a la cua, felices d'estar a punt de veure l'Ariana: “La por no ens impedirà viure”, van dir.

Una mica més enrere hi havia la Berta i la Cristina, totes dues de 16 anys. La seva gran preocupació no era la por, sinó poder entrar al recinte un cartell de cartró on havien escrit amb lletres roses el nom de la gira, Dangerous Woman Tour. Creus que el podrem passar?, es preguntaven l'una a l'altra. No sota la roba, es podia pensar. Van deixar les seves cavil·lacions per respondre: “No tenim gens de por. El que va passar a Manchester ha fet que la seguretat augmenti avui, no s'ha de tenir por. Si avui passa alguna cosa a Barcelona no serà aquí”. I els vostres pares no us han intentat dissuadir perquè no vingueu? Fent un gest amb la cara van dir “que ho intentin”, però amb la veu van respondre: “Què va, ens van animar a venir perquè la por no ens pot deixar tancades a casa”.

Primer control d'accés. Cinc carrers i als extrems guàrdies de seguretat amb detector de metalls, inusuals en concerts. Una mare, la Sònia, de 48 anys, esperava amb les seves dues filles i les tres duien samarretes roses amb el lema One Love Manchester. On les heu comprat? "Ens les hem fet nosaltres, ahir mateix, va ser idea d'una de les meves filles”. No va fer falta preguntar si sentien por, ira o menyspreu. En aquell moment la il·lusió de veure Ariana Grande es barrejava amb la tristesa que 22 dels seus seguidors no podran fer-ho. Només els faltava un segon control, molt més lax, i Ariana Grande ja seria amb elles. Dins del recinte, ple de públic jove que no el va omplir, amb prou feines hi havia 12.000 persones, feien llargues cues, aquestes menys àgils, per comprar les samarretes de la gira. Un concert normal.

I va començar tard, amb 50 minuts de retard. Coses d'estrella, se suposa. Escenari diàfan, sense els músics visibles fins a mig concert i tota la superfície per a coreografies amb Grande encapçalant els moviments de 10 ballarins. Un concert dividit en quatre parts, amb els corresponents canvis de vestuari, per intensificar la glòria del pop ballable amb caràcter urbà i infiltracions de hip-hop que té l'Ariana com una de les portaveus. Rematant l'escenari, un teló enorme acollia imatges de l'estrella de la mida de Kim Il-sung, perquè es veiés millor la seva cara de noia bona amb segones. Va ser un espectacle elegant, tot i que poc imaginatiu que, com que estava centrat en l'Ariana, es va trobar a faltar més carisma per la seva banda, una noia de vint anys encantada d'encantar tant. Bogeria des de l'inici i primer punt àlgid amb One last time, instant perquè les lluernes dels mòbils il·luminessin el recinte. Emoció continguda i silenci absolut en la versió de Somewhere over the rainbow amb llaç de dol al teló com a homenatge als 22 absents. No hi va haver cap paraula. La vida continua.