Raimon i el seu inventari de vida

“Discret, sobri en el gest, ni una mica complaent amb la seva aurèola”, així descrivia Espriu Raimon. Ho feia a principis dels anys vuitanta. Els que vam anar aquest diumenge al Palau, al seu darrer concert, vam trobar aquest Raimon que dibuixava Espriu. Es coneixien molt bé. No va ser un recital com els altres perquè tots sabíem que era el darrer, però podia haver estat qualsevol. Amb prou feines s’escapava alguna frase reafirmant que aquell era el recital de comiat. L’acabà cantant la mateixa cançó amb què va començar la seva feina d’artista, Al vent. El públic d’aquests darrers concerts al Palau, crec, hi ha anat bàsicament a donar-li les gràcies per tants anys de treball, de compromís, de construcció de bellesa.

Ahir, Raimon va dir que fins ací arribava la riuada. No ho crec. Una creació massa fèrtil perquè desaparegui. No el tornarem a trobar en un escenari, però hi ha moltes maneres de no perdre la seva companyia. Ara mateix, per exemple, s’ha editat el llibre Tot el que he cantat, les lletres completes de les seves cançons del 1959 al 2017, les que va escriure ell, les que va traduir, les que va musicar. Com explica el mateix Raimon al pròleg, qui el llegeixi trobarà “amor, dubtes, esperances, decepcions, alguna certesa, desitjos, contemplació de la natura, amistat, enyor de passat i de futur desitjables, admiració, confusió, desconcert, alegria i revolta”. Un llarg “inventari de temps i vida”, com diu una de les seves cançons. A més, la seva discografia no és un reliquiari que hagi de ser objecte de devoció. Tornar a escoltar les seves cançons és reviure, però també refer, unes emocions que mal aniríem si s’esborressin.