Albert Camus al cafè cantant

Albert Camus tenia un sentit tràgic de la llum, i sobretot llum mediterrània. Quan passa per Mallorca l’any 1935, per a l’escriptor primerenc la vida i la literatura encara poden ser la mateixa cosa. Fill de menorquina, té 21 anys, però només va a Mallorca i Eivissa. És la primera vegada que surt d’Algèria. De dia, constata “lúcid i somrient un joc únic de les aparences”, la pau del claustre de Sant Francesc, la lenta magnificència catedralícia, una aroma de silenci. Havia arribat a Palma amb la seva dona, l’actriu Simone Hié, que tenia problemes amb la morfina.

Tot Camus també és sensualitat mediterrània, carnal. A la nit, contempla un episodi dionisíac, en un cafè cantant de la ciutat provincial i portuària. Envoltat per un frenesí alcohòlic i canalla, Camus observa una dona gegantina, “una muntanya de carn” que canta una copla andalusa i balla, provocativa, trasbalsadora. Triomfa amb tot el cabaret dempeus, en una truculència d’erotisme mediterrani equiparable a les pàgines de Kazantzakis quan parla de Zorba el Grec. Camus ho escriu a Amor de viure. Parla dels cafès cantants rere el mercat. Però quin mercat?

Aleshores el mercat encara era a la plaça Major. Tot i així, quan vaig llegir Amor de viure a L’envers et l’endroit pensava que aquell cafè cantant estrepitós i lúbric per força havia ser Can Vallés, a la Porta de Sant Antoni i al costat del barri xino —Es Brut—, que ara ha desaparegut per una reforma urbanística. Per qui hagi conegut Can Vallés, ja fa més de tres dècades, encaixava del tot, atrotinat i encara que ja una mica musti, amb el cafè cantant de Camus, però de fet no podia ser perquè vaig aclarir que només existia des de 1945 i abans havia estat una sala de ball, Can Ximel·li. Aleshores, i encaixa amb les velles nits entorn dels mercats, adeptes a la prostitució mediterrània, Camus ho havia indicat bé, situant el cafè cantant rere la plaça Major. De fet, fins als anys cinquanta, quan els pagesos els dissabtes baixaven a Palma per fer tractes, a migdia omplien una cantonada de la plaça Major i era un fet habitual que dinessin de forma pantagruèlica i després visitessin alguna casa de dones que fumen abans de tornar-se’n al poble per contar-ho.

Per la Seu de Palma o voltant pel claustre de pedres ocres de Sant Francesc, Camus veu la mar o com passa un vol d’ocells. En un instant —diu— tot podia enfonsar-se, però el miracle continuava. A la nit, el desig, un altre joc d’aparences, una altra duració del món. Quina falta fan aquells cafès cantants.